web analytics
Title Image

Terraformars

4

Rere el manga i la sèrie d’anime arriba ara la prou innecessària adaptació amb actors de carn i ossos, pròtesis d’escuma i CGs a dojo de l’exitosa sèrie de ciència ficció japonesa. I què diantres té Terraformars, un manga toix de caire ofensiu, per aixecar tantes passions? També jo em faig aquesta mateixa pregunta, sobretot després de conèixer que el gran Takashi Miike s’encarregaria de portar-lo a la pantalla gran.

Perquè us feu una idea de què parlem: si el Ku-Klux-Klan decidís crear un còmic que barregés ciència ficció i entomologia recreativa probablement sortiria quelcom semblant a Terraformars. Partint d’un argument prou embolicat ens expliquen una aventura sense cap ni centener protagonitzada per arquetips buits, no més que una cortina de fum per vendre l’odi racial i el masclisme prehistòric que encara nia al cor de la societat japonesa. A sobre, l’adaptació d’en Takashi no només emmalalteix dels pitjors defectes d’un manga tan ximplet, sinó que a més a més aporta els seus de propis: un guió desmanegat amb munió de mancances lògiques, de direcció, de muntatge, falta de ritme, cagarades de raccord, confusió episòdica i caos generalitzat. És a dir: exactament el que els incondicionals d’en Miike anem buscant, que dirà algú. Bé… Doncs, sí, és veritat, i tot i que Terraformars es passa una miqueta massa.

Tanta escuma, tant maquillatge barat, tant cartró pedra, i tanta cursileria amaguen una desena de moments de gran impacte: escapçaments, desmembraments, tres o quatre poders insecte força espaterrants, i dos o tres acudits macos. Malgrat això, el bunyol fast food i accelerat mana i, per molt que facis servir laca a mansalva i pintura de cara dels KissTerraformars mai fa la joia que hauria de fer com a film de ciència ficció. Potser sí com a paròdia nazi d’AlienThe FlyStarship Troopers. Per molt que en Takashi posi pegats d’última hora, rapant el pèl arrissats de les cuques, aclarint un parell de tos el seu color de pell, o amb aquella darrera frase del film, no passem d’aquí. A més a més, l’autor japonès amb prou feines intenta col·legir a dues minses hores el manga sencer, llevant tant i tant gruixut de la nissaga que, al capdavall, no li resta més que d’un esquelet gairebé sense molla. Les presses mai no són bones conselleres, i adaptar no és el mateix que resumir, sobretot quan el teu material de partida és més aviat pobre. Valgui com a exemple les corrípies intel·lectuals de l’escena de la piràmide, o la prou incoherent explicació de l’evolució de les paneroles que, malgrat no fer-ne cap us en endavant, s’entesten una vegada rere l’altra en ficar-se en bucs amb sobreres justificacions pseudo-científiques.

Parafrasejant una frase de la pel·lícula, Terraformars és trista… i bleda, a més de prou lenta i avorrida, i encara que, de tant en tant, l’encerti, amb el seu humor fi i delicat com un cop de destral a la cara. Amb tot, només si comptabilitzes entre els incondicionals fans del director japonès trobaràs quelcom del teu grat. Si no, en el teu lloc jo procuraria hi mantenir-me’n bé allunyat. Això sí, a Mart no vagis a amagar-te, que segons els creadors de Terraformars està ple a vessar de negres troglodites i malparits!

1 Comment
  • Bugboy

    17 de Gener de 2017at14:25 Respon

    Vaja tripi… Al final jo no he pillat ben bé res, i tot i que em sembla ha estat culpa d’uns subtítols no gaire o no gens fidels al text originari

Post a Comment