web analytics
 

The Aliens

4

La còpia, remake o mestissatge d’idees alienes, no és quelcom que em desagradi en excés. És d’aquesta manera que s’han creat grans fites del fantàstic. Així és també com es van actualitzant els mites clàssics, com s’insufla amb aire fresc històries de sempre. Un petit plagi per aquí, un diminut robatori per allà, i obtenim un deliciós còctel. Res que no sigui pecat imperdonable.

Una altra opinió molt diferent em mereixen els plagis idèntics i d’una sola font, amb la perversa intenció de l’enriquiment personal amb el mínim esforç creatiu. No em refereixo al pastitx ni a la explotació. No. Com a mínim, aquests busquen el sa entreteniment del públic. Tanmateix, el plagi mandrós no s’ha de disculpar mai de la vida. A més de constituir una gran pèrdua de temps per l’espectador, avergonyeix a tota persona relacionada directament amb l’infecte artefacte, i els converteix en còmplices d’un crim, no només contra la propietat intel·lectual, sinó contra la imaginació humana en general.

La sèrie anglesa The Aliens és culpable dels càrrecs que se li imputen. No hi ha presumpció d’innocència que valgui. Culpable de calcar, punt per punt, la premissa de District 9 per transformar-la en un soap opera d’excusa SF rere el qual s’amaga una fada comèdia criminal, buida i avorrida. També intenta sense aconseguir-ho adaptar el comentari social metafòric del director sud-africà, o l’atmosfera bruta i els acudits coprofágics de Utopia, una altra recent producció britànica en capítols d’un èxit similar. The Aliens semblen una bosseta de te usada: quant més la utilitzes, pitjor gust té. La xucles i la mastegues, episodi a episodi, fins que la escups en un rictus de fàstic.

Potser, hem arribat ja al punt de no retorn en l’esgotament del fenomen de les sèries televisives. Potser ja no hi ha prou guionistes per a tants drames. A més, els improvisats equips de treball creatiu, acoblats a marxes forçades per proveir d’idees la quasi infinita oferta televisiva, no tenen gaire experiència narrativa (ni literària ni cinematogràfica, sigui dit de pas) a part de la merament catòdica. Això sí: surten ben econòmics i no hi ha problemes d’ego. En algun moment, però, caldrà dir prou, és clar.

La nova fornada de productes per entregues (OutsidersThe MagiciansSlasher) es reparteix entre adaptacions, remakes i còpies descarades. Sent prou generosos, un 90% llarg ja ve defectuós de fàbrica: personatges tipus, arguments fotocopiats i diàleg artificiós. Escombraries de consum ràpid com The Aliens. Bé és cert que, l’altre 10%, són productes excel·lents, realitzats per creadors procedents d’altres mitjans com la literatura (Nic Pizzolatto), el còmic (Robert Kirkman) o el cinema (Adam Wingard, Jonathan Nolan). Gràcies a aquest talentós percentatge no llençaré l’aparell de televisió per la finestra. Això sí, a partir d’ara intentaré ser més selecte amb la meu ingesta catòdica per estalviar-me grolleres imitacions com aquesta a càrrec de quadrilles de “fotocopiadores” professionals.

No Comments

Post a Comment