web analytics
 

The Assignment

2

Només tinc una regla quan escric al KKB: l’honestedat. A vegades, sigui per un motiu de fetitxisme personal o qualsevol estranya parafília meva, m’agradaria posar-li bona nota a pel·lícules que no se la mereixen pas. Procuro estar-m’hi doncs, en el meu cas, si llegeixo una l’opinió falsa, comprada o condicionada d’un crític, i si confirmo després que no respon al bon gust i criteri personal; si constato que la ressenya està fent la pilota, o que li han pagat al crític un viatge a Disneyland per ensabonar aquest productor o aquell director, a més de cagar-me molt fort en sa mare, no torno a llegir res més que hagi sortit de la seva ploma. Tant se me’n fot que el crític tingui una debilitat malaltissa per les pelis protagonitzades per verdures o una passió absurda pels westerns hindús: sempre que mantingui una integritat irreprotxable (i coincideixi en més d’un 60% del meu criteri, és clar), llavors, l’escriptor/a té garantida la meva lleialtat. Per aquesta raó, per més que m’agradaria donar-li un 4 o un 5 a aquesta carxofa cinematogràfica anomenada The Assignment (la coescriu i dirigeix un dels meus més estimats herois de la infància, en Walter Hill), no puc pas trair la meva pròpia llei i norma.

És estrany, però, amb The Assignment, els comptes no quadren. D’una banda sí: l’escriu el senyor Dennis Hamill, guionista “conegut” per Critical Condition, una paròdia mèdica protagonitzada per en Richard Pryor, o la mamarratxada per adolescents Turk 182. Un John Doe sense talent, desaparegut de la faç de la terra cap a finals dels 80s que va ressuscitar la dècada passada per seguir regalant merdes al respectable. Doncs bé: l’home, després d’empassar-se més de 20 vegades La Piel Que Habito, de l’amic Almodóvar, i per la nostra amarga desgràcia, va parir aquest llibret llarg i risible que és The Assignment. I sí, ho heu endevinat: és una versió sense cap ni peus del film del director manxec en clau d’acció (amb molt poca acció) i sostinguda en llargs i insuportables (i.e. estúpids) monòlegs de la Sigourney Weaver.

Entenc que no tot és culpa d’en Dennis Hamill: en Walter també la caga aquí de les mil maneres possibles i/o imaginables en que hom pot fer-ho. Tot i que, collons! El paio té al darrere una carrera brillant, assaonada amb diverses obres que són d’un culte absolut i incontestable! I sí, també ha fet uns quants nyaps, d’acord, bé que res ni remotament semblant a això.

The Assignment és la megamerda. The Assignment és una cagada nauseabunda i insuportable que no mereixíem els seus pacients fans. Gairebé prefereixo que simuli la seva pròpia mort com l’Elvis, o que es passi als còmics directament, com anava fent darrerament, i que deixi d’una vegada per totes el món audiovisual. Catorze maleïts anys sense dir res i apareix ara amb una femta d’aquest calibre, de baix pressupost, produïda amb favors de vells amics i coneguts i rodada amb un desinterès i un passotisme rutinari que avorriria a un fan de Star Trek. I no li dono un 1 perquè de tant en tant tots tenim les nostres indulgències, compte! Però Walter, home, amb tot el que hem viscut junts… Això no se li fa a un amic!

No Comments

Post a Comment