web analytics
Title Image

The Big Short

7

L’any 2005 es construïen casses a dojo i tothom tenia feina. Jo tornava de Paris i al·lucinava amb el canvi radical que havia experimentat el meu petit poble. Els manobres anaven a treballar en cotxes de luxe! Hi havia abundància, fins i tot opulència. Ningú no s’estava de res. Els bancs concedien substanciosos crèdits sense pràcticament preguntar. Crèdits per pagar cotxes i segones residències. Crèdits per pagar vacances. Crèdits per pagar crèdits, i hipoteques milionàries. Tranquils que ja pagaran. Eren les vaques grasses i encara no bufaven vents de tempesta. O, com a mínim, el comú dels mortals no els percebíem.

Per aquella època treballava jo com a cambrer a un restaurant de qualitat. El menjar allà era excel·lent, i els preus prohibitius. Hi anaven senyors que no tenien problema en deixar-se el doble del meu sou actual en un únic sopar, amb la família i els amics. Això sí, no els carreguessis amb cap impost sobre el valor afegit que et feien una lletja ganyota. I, sí, la propina també se l’estalviaven. Tan se val. El cas és que venia un promotor molt amic del meu cap. De tant en tant, feien petar la xerrada: segons aquelles converses de sobretaula, on s’encenien cigars de a vint euros la unitat, l’home ja no invertia en construcció nacional. L’individu feia negocis a països emergents, com Brasil, Argentina, o, com a molt, Croàcia. Segons ell, les vaques grasses estaven malaltes, i aviat deixarien de donar llet.

Com els d’aquesta pel·lícula, aquell personatge passava, a ulls del meu cap, per un autèntic visionari. El segon patia, i jo me’n fotia quan es prenia tan a la tremenda una predicció que, de fet, era de domini públic: qui més qui menys, tothom donava per suposat que arribaria un moment en que allò pararia. La desacceleració, més tard o més d’hora, era inevitable. El que potser era menys previsible fou que la bombolla petés arreu, i que la crisis colpegés amb tanta cruesa potencies mundials com Alemanya, Anglaterra o els Estats Units de Nord-americà. A més, la Gran Recessió, com el seu grandiloqüent títol indica, no va suposar una desacceleració pròpiament dita, sinó un autèntic cop de peu que projectava enrere el poder adquisitiu de tota la confiada classe mitjana-baixa del primer món. Ens vam haver de baixar de burro i desfer els darrers quilòmetres de trajecte, a peu i sense sabates. Era l’any 2007.

Jo no sé vosaltres però, a mi, l’única cosa que em va quedar més o menys clara de tot aquell merder era que els bancs tenien, si no tota, gran part de la culpa. Els bancs i, de retruc, els polítics. Els polítics sempre tenen la culpa, al final, sigui per negligència o per incompetència. El que passa és que va passant el temps i aquí ningú no pren responsabilitats de cap mena. Jo crec que, al final, ens hem ben cregut allò de que vivíem per sobre de les nostres possibilitats. Tant ens ho hem cregut que ens van treure part del sou que teníem pactat en un contracte signat i pràcticament ningú no es queixar. Però, va, que tot això vosaltres ja ho sabeu. Anem amb la pel·lícula.

The Big Short (títol d’un grafisme eloqüent en la seva versió original, desencertat (si no pitjor) en la seva versió castellana: La gran apuesta? De què?) explica a través de quatre històries i personatges independents els inicis de la Gran Recessió, començant precisament en aquell 2005, i acabant un parell d’anys desprès, quan tot es va ensorrar finalment. Ficar-se amb una d’aquestes fa com molta mandra, ja ho sé, però hi havia un parell de motius per atansar-s’hi. Primer, per descomptat, està el tema: tenia curiositat, ves. Desprès passa que hi surten un parell d’actors que, a mi personalment, m’agrada molt com treballen: en Christian Bale i en Ryan Gosling. Completant el quartet d’experts que veuen a venir el cataclisme financer, trobem dos altres pesos pesats: en Brad Pitt i l’Steve Carell. Sobre el director, ni idea… però, eh, qui no s’arrisca no pisca!

La pel·lícula es cou a foc lent però sense a arribar a avorrir, i presenta una digestió força complicada. Aquest és, de fet, un dels pocs problemes que li veig: una certa duresa conceptual. Cal mastegar, i cal fer-ho fort. Sí, ja ho veiem que l’han volgut fer maca i accessible, a través d’entretingudes metàfores, l’aparició espontània d’alguna cara familiar (com a mínim pel públic ianqui), i un engrescador treball de camp per part d’aquests capitosts de les finances, quan van a comprovar sobre el terreny que l’economia mundial no és més que un munt de merda, una mentida, un gegant amb peus de fang. És igual: el film segueix sent espès com l’engrut. Hi ha masses tecnicismes que obliguen a l’espectador a esforçar-se una mica massa per retenir conceptes que surten reiteradament. Si no els has pillat a la primera perquè estaves, què sé jo, buscant un nacho que t’ha caigut al terra, l’has parit. Evidentment, basada en fets reals, i sent fidel a l’àrea de treball dels diferents protagonistes, no hi havia manera d’explicar tot allò evitant tecnicismes. La credibilitat se n’hagués ressentit greument.

Les actuacions, per la seva banda, són esbiaixades en el sentit convencional dels actors que representa cada un d’aquests personatges. L’autèntic protagonista (o, si més no, el que es llueix més) és precisament el que menys bagatge dels quatre té, un Steve Carell histriònic, enfurismat i depressiu que fa el paper de la seva vida (o com a mínim s’ho pensa). Sota aquest, en Bale també és llueix com només ell sap fer (convertint-se en el que se suposa s’ha de convertir) i en Gosling s’oblida de que ja no està a Only God Forgives. En Pitt és, per requeriments del guió, poc més que una ombra que està sense ser-hi: en el cas que ens ocupa fa d’esquer per l’audiència afí a l’actor d’Oklahoma.

En definitiva diré que, encara que puguis acabar amb un mal de cap de Cal Déu, la pel·lícula presenta un visualitzat mínim recomanat, amb aquesta absorbent, enèrgica, crítica i, de vegades, divertida visió dels fets. Explicativa i cerebral. Bona peli. Bons actors. No marida bé amb la cervesa. Potser amb el conyac. Ah, i no cal que prengueu apunts: la seva recta final incorpora una síntesis prou aclaridora i fàcilment intel·ligible del que realment és important.

No Comments

Post a Comment