web analytics
Title Image

The Bourne Identity

7

Pesquem literalment en Jason Bourne d’improvís, sortit del no-res. Sense memòria, sense passat. Sense present ni futur. Sense identitat. Només un codi bancari. Una pàgina en blanc; una barcassa sense timó. Un Matt Damon de trenta-dos anyets feia creïble tan singular personatge, com abans amb en Will Hunting a Good Will Hunting. Un protagonista encisador, pintat d’una fina pàtina de fragilitat però ple d’una potència devastadora i impressionants habilitats. Però això no ho sabem encara. No fins que fa acte de presència abruptament, etzibant sengles fuetejades als primers que s’oposen al seu esdevenir. Clac, clac; pim, PAM!! Òndia! Ho has vist això!? Jo no… Hi tornem!? Clac, clac; pim, PAM!! Alça nano! I semblava un nyicris el tal Jason!!

La primera pel·lícula és un principi amb punt i final que no ho seria. Introducció, nus i desenllaç. No preveia una continuïtat que dubto estigués ni tan sols planejada, llavors. Sense saber-ho, aquella entrega establia pel cel·luloide els fonaments de la nissaga; la falta d’escrúpols i el control de l’agència d’intel·ligència governamental sobre uns mitjans de rastreig i comunicació incipients, i els perillosos efectius d’activació immediata a escala mundial. Són els agents especials, assassins despietats, entrenats, programats pel govern dels Estats Units per fer la feina bruta. Per colpejar amb força letal i desaparèixer en silenci. I tenim en Jason Bourne, és clar. L’ovella descarrilada. Un bon jan perdut i desorientat que parla nombrosos idiomes i controla no poques tècniques de combat. “Cóm puc saber tot això i no saber qui soc?”, es pregunta el nano desconcertat. I tenim les noies Bourne, també, no tan espectaculars com les Bond però fascinants i fascinades per l’aparent feblesa i el talent d’aquest jove misteriós. “Sentir-te parlar em relaxa”, li diu el notes mentre viatgen en cotxe… Aix, bandarra desmemoriat! Què vols sucar el melindro?

A la primera pel·lícula sobre en James Bourne, d’en Doug Liman (Edge of Tomorrow, Jumper, Mr. and Mrs. Smith), se li poden treure moltes pegues, sí, però conté també dues de les seqüències més memorables del cinema d’acció modern: la mà de plantofades que es foten a l’apartament parisenc (amb la participació estel·lar d’un bolígraf BIC®) i la persecució amb el Mini pels carrerons de la capital francesa. La senzillesa d’una posada en escena conseqüent, clara i acurada, una intriga d’impacte global prou interessant, un protagonista atractiu, i un molt bon treball de càmera farien la resta. La cosa no podia parar aquí. No, de cap de les maneres.

No Comments

Post a Comment