web analytics
 

The Bourne Legacy

6

Com una expansió de l’univers de les novel·les d’en Robert Ludlum, The Bourne Legacy discorre de forma paral·lela als esdeveniments previs, omet l’aparició del protagonista, i afegeix un pessic de ciència ficció a la nissaga. D’aquesta manera, mentre en Bourne es dedica a barrinar l’agència d’una banda, nosaltres seguim els esforços de l’altra per esborrar tot rastre de les seves activitats secretes, eminentment escandaloses, abans de que tot plegat surti a la llum. Treadstone, Blackbriar i altres operacions encobertes són pertinentment esborrades del mapa, inclosos els agents i el personal cientificotècnic involucrat. Albirem alguns dels aspectes més foscos de l’adoctrinament militar d’aquests agents, inclosa la tecnologia genòmica que s’ha fet servir per enfortir i modular-ne la conducta, fent-los més forts i eficients. Descobrim una jove científica (sempre solvent la Rachel Weisz) que treballa voluntariosa per aquesta agència de tall militar que utilitza reclutes sans per experimentació genètica. Consti que només ho fa per devoció a la ciència, eh? No sap ni què ni cóm, però ella entestada en el caràcter vocacional i l’interès merament científic del seu treball dins el sistema… A vera maca, a qui vols enganyar!? Descobrim així una debilitat més dels agents, que passen per ionquis perillosos davant la falta d’aquestes pastilles blaves que han de consumir indefectiblement per no perdre l’oremus. I coneixem l’Aaron Cross (entregat en Jeremy Renner), un altre agent que es nega a morir a mans dels seus reclutadors, inclòs un Edward Norton però que molt fluixet com a Eric Byer.

El guionista de les pel·lícules prèvies, en Tony Gilroy, actua aquí també com a director, com abans a Michael Clayton i la menys reeixida Duplicity. Al meu parer, diferent del de molts fans, l’entrega guanya en interès en centrar-se en altres caràcters i aspectes de la trama, deixant una mica de banda el que havíem estat veient fins ara, que començava a ser reiteratiu i avorrit. L’assumpte científic es prou engrescador, i tot i que el passem molt per sobre, com a motor d’una acció contra rellotge i sense arriscar una eventual pèrdua d’aquesta versemblança tan important a l’univers Bourne. També és prou entretinguda la introducció agresta per presentar el nou efectiu en context, tot i el cara a cara malaguanyat amb l’Oscar Isaac, al principi. Al capdavall, la impressió general és molt semblant a la de la primera entrega, que no està malament del tot, amb història romàntica i acció sostinguda, però amb menys assassins encalçant l’heroi. La línia era la correcta però faltava concreció. Jo hagués apostat fort per aquesta alternativa: correctament oberts nous barems i línies d’acció, el retorn d’en Matt Damon semblava, essencialment, innecessari.

Tags:
No Comments

Post a Comment