web analytics
The Boy
mirem pel·lícules. bevem cervesa. parlem de cinema. bevem més cervesa. mirem més pel·lícules
cinema, pel·lícules, terror, ciència-ficció, sci-fi, horror, cine, fantasia
29527
post-template-default,single,single-post,postid-29527,single-format-standard,stockholm-core-1.0.3,select-theme-ver-5.0.4,ajax_fade,page_not_loaded,side_area_uncovered,wpb-js-composer js-comp-ver-5.7,vc_responsive
Title Image

The Boy

6

El noi s’està tornant boig. El seu dia a dia s’allargassa tendint a l’infinit. No passen prous cotxes ni moren prous animals a la carretera que transita per davant de casa seva, l’única variable en un escenari erm i immòbil. Els clients són rars i efímers al motel de carretera que regenta el seu pare, com abans el seu avi, i algun dia ell mateix, Déu no ho vulgui així. En la seva decadent presó d’aire, fusta i terra, la seva ment infantil s’ha vist forçada a madurar ràpid i a deshora, forçada per la solitud, el treball, les responsabilitats i uns objectius eminentment adults. Pensa, estalvia, prospera. Fuig.

El maquiavèl·lic noi ha perdut el somriure i es veu forçat a assajar la ganyota davant el mirall. Potser no n’ha tingut mai de somriure. Potser ja ho era abans, així. Potser ho ha estat sempre i el seu desolat entorn només fa que aguditzar la seva salvatge manca d’empatia i les pulsacions psicopàtiques que l’embruixen. Potser per això la seva mare va cardar el camp amb un camioner, sumint el pare en aquesta depressió terrible, cec i indefens mentre tot plegat s’atansa al desastre. Com el capità del vaixell que s’enfonsa, així el pare amb el seu decrèpit negoci familiar.

Però el noi no. El noi no s’enfonsarà pas amb el pare i el seu patètic motel. Ell vol anar a Florida amb la mare. 30$ i un tiquet d’autobús el separen del canvi. Un parell de dies seguint aquesta maleïda carretera, lluny de les tristes habitacions, la solitud, les sorolloses gallines i els desagraïts clients que el deixen enrere, sempre enrere, com les coses que no volen i que mai no tornen a buscar.

Llegia a alguna crítica que The Boy, del debutant Craig William Macneill, s’esforça tantíssim en resultar ominosa que, quan finalment arriba la deflagració d’una tensió tan constant i sistemàtica, la ment de l’espectador ja no respon. És el noi. Sempre ha estat el noi. Tot aquest metratge previ, tota aquesta atenció focalitzada en la seva figura i el seu captenir-se ens ha hipnotitzat de tal manera que, com el pare, restem ara indefensos i culpables davant la seva eclosió i metamorfosis final. Una mica com a la seva coetània i més reeixida, la danesa Ich seh, ich seh, amb excessiva pausa, sobrietat i contenció, la pel·lícula fa créixer l’angoixa de l’espectador, convertint-la en un bèstia incòmode que roman silenciosa respirant-te a l’orella. Saps que hi és i saps que fotrà queixalada. Una bomba de rellotgeria que quan finalment explota ho fa de forma natural, poc violenta inclús, esmorteïda, hom diria, per la sobrietat i pausada llargària de tot el metratge previ.

Estic prou d’acord. Tot i així, no puc deixar de lloar aquesta excel·lent fotografia i el treball de càsting, així com la conducció magistral de tots i cadascun dels actors participants, sobretot el d’aquest jove caràcter principal al que ni tan sols un veterà de renom com és en David Morse arriba a fer ombra. Una magnífica banda sonora que contrasta sons i veus obscures amb algunes cançons pop emblemàtiques als vuitantes rubrica encara aquest escenari fantàstic, anodí i temible al mateix temps.

La pólvora hi era, i en gran quantitat, a més. Suficient com per rebentar-ho tot i posar-nos els calçotets al cap. Ha faltat potser que no es mullés tot tant.

No Comments

Post a Comment