web analytics
The Canal
mirem pel·lícules. bevem cervesa. parlem de cinema. bevem més cervesa. mirem més pel·lícules
cinema, pel·lícules, terror, ciència-ficció, sci-fi, horror, cine, fantasia
25913
post-template-default,single,single-post,postid-25913,single-format-standard,stockholm-core-1.0.3,select-theme-ver-5.0.4,ajax_fade,page_not_loaded,side_area_uncovered,wpb-js-composer js-comp-ver-5.7,vc_responsive
Title Image

The Canal

6

L’Ivan Kavanagh ha de ser un tipus ambiciós. El seu cinquè llargmetratge explota en múltiples direccions sense esforç aparent. Quan creiem estar veient un exercici de terror meta-cinematogràfic, passa a mode drama familiar, per després transitar pel thriller paranoide o circular pel trepitjat terror fantasmal mainstream. Quan no apunta comèdia negra fins i tot juga amb el j-horror més groller. I segur que em deixo alguna referència més de les moltes que distreuen les expectatives de l’espectador, indefens davant les ràfegues déjà vu que el fereixen des de diversos fronts.

Els jocs visuals propers a l’epilèpsia gore, la imatgeria cinematogràfica policial (el protagonista treballa com arxiver a una espècie de filmoteca), els possibles successos paranormals (mai sabem si el narrador està bé del cap), l’atmosfèrica fotografia de la canal i els banys públics, o la dramàtica història de desconfiança conjugal, aconsegueixen terroritzar-nos. Però després topem amb personatges com l’inspector McNamara, interpretat per un magnífic Steve Oram (Sightseers), que aporta el descans còmic (i l’escàs sabor local irlandès que té el film), alguna escena passada de rosca que bé podia encaixar en The Tenant, o la putrefacció oculta rere la quotidianitat, que apunten l’afany de l’autor extrínsec al cos principal de la pel·lícula.

Aquesta esquizofrènia narrativa (no sabem si del tot conscient) contribueix en certa manera a que The Canal resulti un artefacte esgarrifós ple de contradiccions. Crec que el director irlandès ha construït un puzle desmanegat que fa por i confon a parts iguals. Un més que digne parent de The Conjuring o Insidious, al meu parer, esquitxat de pinzellades surrealistes que acaben diluïdes per certes incoherències i situacions ja vistes que porten a la previsibilitat del metratge final. I malgrat que el film et manté a la vora de la butaca en tot moment, desitjaria que en Kavanagh, després d’un exhaustiu examen de consciència, prengués una de les dues sendes, la comercial o la personal, tan se val, per materialitzar en un pròxim esforç totes les seves ambicions sense desorientar tant l’espectador.

1 Comment

Post a Comment