web analytics
Title Image

The Colony

5

Existeix un ampli ventall de pel·lícules que treuen a col·lació situacions futures, més aviat cruentes, en les quals, per algun tipus de cataclisme altament deleteri, el nostre còmode estil de vida occidental ha passat a ser història. S’han acabat els tres àpats diaris, la dutxa calenta de cada matí i el porno infinit d’Internet. D’una manera o altra, hem fet fallida, se’ns n’ha anat la mà, l’hem feta grossa, hem begut oli, se’ns ha acabat el bròquil.

Les raons poden ser tan diverses, simples o sofisticades com el porno d’avui dia però, també com aquest, totes tenen una continuació esperada i necessària: indagar en com ens ho fem (faríem) donat el cas. El survival mode entra en escena i (sovint) és més interessant veure com entomen la situació els diferents tipus de supervivents, i cóm interaccionen entre si, que la lluita contra els elements o l’eventual manca de recursos. Bé, suposo que tot el conjunt contribueix a magnificar l’efecte d’aquest tipus d’històries. En qualsevol cas, gairebé sempre hi ha confrontació entre persones que, desproveïdes de tot, necessitades de més, envileixen ràpida i notablement, tornant-se feréstecs com animals de rapinya.

A The Colony uns científics s’han passat de llestos i el seu invent ha congelat mig planeta. És una mica el mateix punt de partida que a Snowpiercer però sense tren miraculós. I mira que en són de rebuscats alguns guionistes, sigui dit de pas. En fi, que passa que uns quants han sobreviscut i viuen reclosos en comunes organitzades, aïllades del tempestuós clima però temoroses de totes les penúries que, en aquest delicat context, un grup d’occidentals sense Wi-Fi ni dutxa diària poden arribar a desencadenar.

Bé fins aquí, el grupet protagonista sobreviu més mal que bé. I així podríem haver seguit bona part de la pel·li si la comuna veïna no hagués tocat els nassos propiciant que un petit grapat d’intrèpids vagi cap allà a veure que passa. Així, en Jeff Renfroe, responsable ex aequo de One Point O, fa avançar el metratge cap a un futur incert on el fred, els virus i el fill de puta de l’encarregat de seguretat no són pas els principals agents letals.

I és veritat que la pel·lícula accelera de forma maldestre des de la seva segona meitat, mentre incorpora a sotracs nous elements (el boig, els altres, la zona calenta) que fan carregosa una trama ja prou entortolligada de per se. És cert que la seva recta final és atropellada, desafortunada, avorrida en essència, quan, arribats aquest punt, hauria d’haver estat el toc de gràcia. Però tampoc estic d’acord amb el menyspreu amb que la crítica ha tractat aquest film. Potser, de fet, del cert, l’única cosa que se li ha de retreure a en Jeff com a director i, sobretot, com a guionista, és una ànim de lucre desproporcionat i una manca de seny i temprança deplorables.

No Comments

Post a Comment