web analytics
 

The Darkness

1

Paco: Mala no, lo siguiente
Juan: El tràiler no s’entén pas…
Pere: Lo siguiente de mala es pésima
Paco: Pésima no, lo siguiente. 26/08/2015. 13:56. KKB.

La proposta de The Darkness resulta poc atractiva en la seva entrada i només fa que empitjorar a mesura que passen els minuts. El nen autista d’una família benestant torna d’unes vacances al Gran Canyó amb una antiga entitat maligna a la motxilla. Dit així sembla prou engrescador però en les formes d’aquesta introducció fugaç (la teniu al tràiler pràcticament sencera; el nen “especial”, el badar de la germana gran, la troballa “fortuïta”) descobrireu l’absoluta manca d’inventiva i un discurs audiovisual desganat i maldestre per part del director australià responsable de Wolf Creek i Rogue. Al capdavall tot funciona com una burda pantomima sense gràcia de les pel·lícules de poltergeist, previsible com el moviment del sol al cel i plena a vessar de tòpics que ratllen l’autoparodia. Tractant-se d’en Greg McLean, la terrible desfeta resulta, com a poc, sorprenent: si una cosa tenien els dos precedents esmentats era la solvència d’un enfocament sensiblement diferent per plantejaments ben poc originals dins el camp de l’slasher (en el cas de Wolf Creek) i les pel·lícules amb monstre (Rogue).

Permeteu-me començar amb els personatges: tots i cada un d’ells és un desmesurat clixé del tipus de figures que sovint amaneixen les pel·lícules d’esperits i cases encantades. Tenim el nen inquietant que, com la Carol de Poltergeist, té una certa afinitat pels habitants del món paranormal. Tenim també la germana, l’adolescent díscola de manual que només es preocupa per la seva aparença, parla poc o gens amb els pares i crida amb una freqüència inusitada. Es tracta d’una desproporcionada, histriònica i histèrica Lucy Fry, deplorable en la seva innecessària performance d’una noia bulímica, encara pitjor que a la sèrie Wolf Creek. Entre els progenitors s’estableix el conegut binomi entre el que intueix primer i concedeix de bon grat un problema de caire eminentment sobrenatural (en aquest cas, la mare) i el que clama al cel una mica de seny i sentit comú (un vell i cansat, potser també dopat, Kevin Bacon). Aquest, l’escèptic, té altres coses al cap i renega de les fosques divagacions de la seva parella (Radha Mitchell). Esperits indis demoníacs!? Jo el que vull és cardar un bon clau, collons!! La darrera, la muller, sentint-se despitada, decideix que el senyor Absolut Vodka és un company fort més comprensible i satisfaent que el seu marit, dues ampolles millor que una, posats a fer. Hi ha els secundaris que aporten el seu gra de sorra còmplice i ajuden a fer passar minuts abans d’esborrar-se, i tenim els experts en la matèria que, com els Warren a The Conjuring o la Tangina de Poltergeist, venen per fer-se càrrec de la situació (abans d’esborrar-se també). Ens hem deixat algú?

El fantasma, és clar. No només els personatges de carn i ossos recapitulen amb tèbia apatia el que tota la filmografia prèvia diu que s’espera d’ells: també l’entitat recorre als trucs de manual per propiciar situacions que espera siguin aterridores. A veure? Sí, és clar: tenim aixetes que s’encenen soles. Efectivament, fan quòrum amb les portes que s’obren i es tanquen. Oitant! Els animals actuen d’una forma estranya. Sí, noi, sí: també albirem aparicions incorpòries vàries, sorolls inquietants, marques d’aigua i brutícia i objectes voladors. Som testimonis d’abduccions puntuals que ningú no es molesta en explicar. Em deixo alguna cosa?

Així, a les nombroses misèries d’aquesta família, inclòs l’autisme del nen, la bulímia de la seva germana, l’alcoholisme militant de la mare i les apetències sexuals aparentment descontrolades del pare hem de sumar un clúster de dimonis fent de les seves. Com un eficaç revulsiu, el poltergeist jugarà al fet i amagat amb el fill mentre la resta dels membres d’aquesta maca família nuclear es treuen els ulls els uns als altres. In extremis arribarà l’especialista per exorcitzar la casa i deixar les coses com al principi, que prou cardades ja estan. Res de remotament nou ni res a destacar, deixant de banda la mediocritat, un avorriment abissal i una manca de ganes de treballar esfereïdora per part de l’amic McLean, ara al continent americà, lluny de la seva terra natal i els pressupostos continguts que aguditzen l’enginy. Un altre cas aparent de “hollywooditis” aguda, com l’alemany Christian Alvart (Case 39) o el sud-africà Neill Blomkamp (Chappie). Esperem no es compliqui a malaltia crònica.

No Comments

Post a Comment