web analytics
 

The Frontier

7

Tot i que l’etiqueta neo-noir s’apliqui avui dia a qualsevol film produït a partir dels 70s amb un cert aroma criminal, policíac o detectivesc, en la meva modesta opinió s’hauria d’aplicar només als films que hibridin, de-construeixin o re-imaginin el llegat del cinema negre clàssic, obres com Chinatown d’en Polanski, The Last Seduction d’en John Dahl, Miller’s Crossing dels germans Coen o One False Move d’en Carl Franklin. Cap d’elles no es limitava a reproduir nota per nota els antics estàndards, sinó que els modificaven d’alguna manera fins deixar-los, de vegades, irreconeixibles del tot. The Frontier, a dret de llei, no pot pas rivalitzar amb cap d’aquests quatre referents del cinema modern, bé que sense cap mena de dubte comparteix les mateixes intencions i un llenguatge comú postmodern del tot apartat del classicisme. De fet, en molts moments del debut de l’Oren Shai es pot veure amb claredat l’expressiva empremta deixada, al començament dels 90s, per aquesta colla d’iconoclastes. Fins i tot les decisions de càsting revelen aquesta intenció trencadora, incloent-hi noms associats amb la sèrie B més vitalitzadora. Per exemple, tenim la Kelly Lynch (la filla d’en David, sí) recreant en versió femenina del famós Frank Booth del seu pare. També podem gaudir de la Jocelin Donahue (The BurrowersThe House of the Devil) en mode de críptica femme fatale, l’AJ Bowen (You’re NextThe Signal), perfecte en el seu paper de xèrif taujà, o la parella formada per l’Izabella Miko i en Jamie Harris, emulant la Lula i en Sailor de Wild at Heart.

A mig camí entre la road movie crepuscular i l’ambigua sensualitat formal de la sèrie B europea dels 70s, The Frontier explica com la Laine, una joveneta buscada per la justícia, tria com a amagatall un motel perdut al bell mig de la carretera. Allà estant ensopega amb un tot un planter de descarts del somni americà a la recerca de benastrugança ràpida, i decideix, ella mateixa, apostar-ho tot per una part del suposat botí. Des del començament, l’Oren Shai gaudeix escatimant informació a l’espectador: mai se’ns revela del tot el crim comès per la Laine ni les seves veritables intencions. Tampoc no hi ha cap pressa en explicar el peculiar comportament dels personatges ancorats en aquest oasi de civilització, a la vora de la fi del món: la maternalista propietària del motel, el silenciós i moralista barbut, o la parelleta d’estètica cinquantera. Aquesta manca d’informació, unida a una posada en escena indecisa, entre la llanguiment onírica i el pulp més violent, pot causar certa estranyesa en l’espectador, i tot i que, al capdavall, l’Oren opti per tancar aquest thriller de suspens amb una entretinguda carambola, potser, una mica més convencional del que hauríem desitjat.

Tot plegat, The Frontier, a més d’incloure al seu director a la llista blanca de nous talents a vigilar de prop, insufla un corrent d’aire fresc en el ranci panorama del baix pressupost USA. Surt d’allò més bé el contemplar com un nou creador debuta al mercat sense pensar en caçar dòlars fàcilment ni explotar els tòpics de moda. Ben al contrari, l’Oren es posa al servei del guió, obra seva també, a mitges amb en Webb Wilcoxen, parint un aspre i personal neo-noir a l’altura de propostes, excel·lents i coetànies, com Don MckayCop Car o Crawl.

Tags:
No Comments

Post a Comment