web analytics
Title Image

The Gunman

3

A vegades prenc notes mentre em miro una pel·lícula. Ho faig pensant en la subsegüent ressenya, és clar. No gaire sovint, només de tant en tant. Quatre pinzellades, alguna frase inconnexa, un parell de mots. Lo just per recordar coses que oblidaré amb facilitat, voluntariós, com l’atrotinat cos hipermusculat d’un Sean Penn que combina l’estil xulesc d’en Bono amb aquesta explicitat irritant dels músculs hipertrofiats a voluntat, en cossos que ja no són tan joves com per lluir-los (l’amic Sean suma ja 54 primaveres). Com aquest altre que també fluixeja fort aquí, en Javier Bardem, encarnant de forma molt poc convincent un secundari essencialment esquizofrènic, erràtic, absurd, patètic. O la noia tendra i encisadora per la que s’han de barallar els dos, i aquests tòpics d’un masclisme virulent que segueixen rubricant els guionistes ianquis per donar vida a arguments tan previsibles com anodins (Que vas pagar amb el matrimoni? Que et va salvar del foc quan l’altre va cardar el camp? Què dius mossa!? De quin segle t’has caigut!?). Dubto que el francès Jean-Patrick Manchette, responsable de l’obra original i creador autoproclamat del neo-polar, segons els seus propis termes de crítica social emmarcada en un context de novel·la negra, referís una deriva tan rància com aquesta, i tot i la seva condició d’home. I de francès.

Sí, cert: potser no és tracta tant d’un problema amb els actors com de cóm han estat construïts els seus personatges i l’escenari en el que desenvolupen la seva acció. És la lacra de l’escenari dissenyat amb poc seny, el trastorn de la mala caracterització. La que condueix, per exemple, una entrada lenta i avorrida, col·locant les cartes sobre el tapet una a una, delectant-se absurdament en el moviment del repartidor. Primer, la situació. Ara l’home. Ara la parella. Ara el problema… La mala caracterització que salta vuit anys sense despentinar-se, sense canviar ni tan sols una miqueta l’aspecte dels diferents personatges. La que tira de tòpics fragants, com el del pragmatisme femení que referia abans, o el dels dos mascles mesurant la mida de les respectives cuetes. La que proposa un escenari gens creïble i uns personatges fluixos en un context essencialment inversemblant.

I ja hem arribat al nus. Totes les dents es mouen però encara podem cardar queixalada. Què farem ara Pierre Morel (Taken, Transporter)? Què farem Don MacPherson (The Avengers (1998))? Què farem Pete Travis (Dredd)? Què farem Sean Penn (Into the Wild), a part de passar-te moltes hores al gimnàs, és clar? Doncs ben poqueta cosa farem. De fet, si l’escenari era poc creïble, encara ho és menys l’acció que remunta ufanosa i sostinguda la pel·lícula, a partir de la seva segona meitat. Aquí ja no hi ha excusa que valgui. Les bales, senyors, segueixen trajectòries que haurien de ser més aviat rectilínies, són de naturalesa finita en número, així com les granades, i el tipus d’homes que les disparen no haurien de tenir per costum badar boca enmig d’un tiroteig. Si les coses no llueixen com se suposa han de lluir, d’això no en té cap culpa l’escriptor finit. I francès. I no és que em preocupi (gaire) que el foc no cremi, els dolents siguin idiotes, o les bales esquives. No. El conjunt comença a ser realment preocupant quan estàs més atent a la pròxima parida que al gruix de l’acció i la deriva dels fets. Sí, per riure. O per plorar.

2 Comments
  • Pere Tubert Juhé

    23 de Juliol de 2015at20:19 Respon

    En Sean Penn prou feina té a mantenir el seu llistó mitològic com per a sobre estar pensant en merdes com fer pel·lícules bones.

Post a Comment