web analytics
Title Image

The Hallow (The Woods)

8

Em sorprèn la quantitat d’imaginació i esforços invertits pels nous creadors en il·lustrar exactament les mateixes històries, mil vegades narrades abans. La del matrimoni recentment instal·lat a una comunitat rural tancada, terroritzada per creences supersticioses, no va inventar-se ahir, precisament. L’hem vist ja en incomptables variacions i permutes. Així i tot, he de reconèixer que no gaire sovint s’explica amb la força i la imaginació emprada amb The Hallow. És aquest enfocament i la passió renovadora els que recolzen la força de la ficció moderna, capaç d’insuflar vida al més podrit i ennegrit esquelet genèric.

El més sorprenent de The Hallow, aka The Woods, és el canviant origen del terror durant tot el metratge. Ara prové dels antipàtics veïns i les seves supersticions locals, ara d’esperits i possessions. Ara de microorganismes invasors intel·ligents, ara és fruit d’antigues malediccions i profecies. Així transcorre la trama, mentre “El Sagrat” va cremant fases temàtiques des d’un inici discret, confiant en la llei del “menys és més”, fins un desenllaç tipus llancem la cavalleria, la infanteria i l’artilleria alhora, en un acollonant atac frontal. Aquí és on uns increïbles efectes especials artesanals, completament old-school, omplen la pantalla d’animatronics, pròtesis i làtex, només cedint a la temptació dels CGs en comptades ocasions. Un fosc carnaval de creativitat pagana, i la principal raó de que The Hallow, sense ser una obra mestra, quedés gravada a foc en la meva memòria a curt-mig-llarg termini. En Corin Hardy, el director, ha parit un esgarrifós i repulsiu circ de criatures entre el natural i l’ocult, tan confortable i familiar per l’aficionat com els de The ThingAlienEvil Dead o Tremors. Una ecologia maleïda amb lògica interna pròpia que des de l’últim fotograma del film demana a crits una prole de seqüeles, una línia McFarlane pròpia de ninots i samarretes de tots els colors.

Sent així de potent l’apartat visual, l’auditiu (disseny de so) i la fotografia, que tampoc es queden enrere, els intèrprets ho tenien prou difícil per destacar. Ni tan sols el simpàtic cameo d’en Michael Smiley (Kill List, A Field in England) aconsegueix distreure’ns de les nostres càbales sobre l’agressiu misteri amagat al bosc agonitzant. Després de la llista de lloances que dedico a aquest atmosfèric producte irlandès imagino que no caldrà recomanar-la. Sí, la destaco, com una de les més agradables sorpreses de Sitges 2015, a més, injustament oblidada, com tantes altres obres al palmarès. Una producció més que digna i orgullosa d’horror modern fet a l’antiga manera.

1 Comment
  • An irish guy (or not)

    28 d'Octubre de 2015at16:31 Respon

    Brutal ambientació i caracterització del bosc i les bèsties. Acollonant. M’ha recordat també a The New Daughter, però ben feta

Post a Comment