web analytics
 

The Hateful Eight

9

(Entren l’home i la dona)

Ell: “És la darrera d’en Quentin Tarantino…”
Ella: “De quin gènere?”
Ell: “Les d’en Tarantino no tenen gènere. Tarantino és gènere en si mateix! N’has vist alguna?”
Ella: “Sí, i tant! Hostel, i em va agradar força!”
Ell: “Hostel!? Mpfff… Pulp Fiction? Reservoir Dogs? Kill Bill?”
Ella: “Ah, val! Sí, un dia vaig començar a veure Kill Bill, però em vaig adormir…”

(L’home obre la finestra del menjador i, negant pesadament amb el cap, es precipita daltabaix)
FI DE L’ESCENA

No sóc gens donat a la mitomania. Sóc el primer a treure’m el barret, reconeixent l’art o la destresa d’un o altre, però me’l torno a posar de seguit, i espero la propera ronda amb una expectació més aviat reservada. No pressuposaré mai que el senyor Messi dribli més jugadors dels que l’equip contrari conté, abans de marcar gol. Tampoc em sorprendria que, un mal dia, en deixés de fer, de gols i driblatges espectaculars. Encara que alguns ho dubtin, el senyor Messi no és res més que això: un senyor especialment destre amb l’esfèric als peus. No més, però tampoc no menys.

El senyor Tarantino per la seva banda és un director per treure’ns el barret, agenollar-se i besar l’anell enjoiat de la seva mà enguantada. Però jo no sóc cap mitòman, compte. Només és que tinc una miqueta clar el que el cineasta de Tennessee és capaç de fer. Això no vol dir, però, que sempre m’hagin de complaure totes i cadascuna de les seves pel·lícules. A l’home li sortirà l’empresa millor o pitjor, i a mi i a tu ens agradarà més o menys el que el cineasta doni per bo. Només per aquesta raó és grata la sorpresa d’una obra com The Hateful Eight, on l’autor reprèn amb una convicció palesa les directrius que tant van convèncer als inicis de la seva fulgurant carrera (Pulp Fiction, Reservoir Dogs), sense renunciar a la complicitat d’aquest missatge i la temàtica que aborden pel·lícules com Inglourious Basterds i, sobretot, Django Unchained, on minories històriques es revelen com el brutal flagel d’una majoria opressora. És com si, en un exercici d’autoavaluació, l’autor hagués fet balanç entre els seus encerts i virtuts artístiques, el que ell vol explicar, i el que el públic li demana amb reiteració, per consolidar aquesta darrera obra seva. El resultat vindria a ser una singular combinació de Django Unchained i Reservoir Dogs que s’erigeix com una obra completament nova, construïda a partir de velles directius.

Recordo que, fa prop de dues dècades, una professora meva va quedar gratament sorpresa per la preparació d’una presentació oral. No per la presentació ni el seu missatge pròpiament dit, sinó per la representació que tan acuradament jo havia dissenyat. Més que un bon director, en Tarantino és, sobretot, un excel·lent escenògraf. El cineasta s’aprofita d’aquesta desbordant inventiva seva, la perícia amb la càmera, el bon gust a l’hora de dissenyar escenaris, i la capacitat de recrear engrescadors personatges i situacions singulars per crear obres que s’alcen aïllades, només definibles per si mateixes i la filmografia de l’artista. La forma en que l’autor planteja el momentum i la sensacional tensió que és capaç de recrear fa que passi pràcticament desapercebut que, en moltes de les seves pel·lícules, no hi hagi més acció que la d’abruptes esclats aïllats de violència. L’ús d’actors d’un gran magnetisme (Samuel L. Jackson, Kurt Russell, Tim Roth, Michael Madsen), optimitzats, hom diria, per la destra batuta del director, només fa que millorar un producte que, sovint, recorda més la representació teatral que el gènere que majoritàriament distribueix la factoria Hollywoodenca. L’escenari, com la banda sonora, i cada personatge, cada diàleg, cada historieta, cada missatge, cada acció i la seva resposta immediata, estan meditats a consciència per tal de delectar i/o sorprendre un espectador sempre àvid i expectant. Així, el rei Tarantino deixa ara una mica de banda la moció continuada que vèiem a Inglourious Basterds o Django Unchained per tornar a l’estacionalitat de Reservoir Dogs i Four Rooms. Als amanits diàlegs, l’escenari únic i els personatges singulars en tensa confrontació forçada. A la sospita i la intriga quallant entre els homes fortament armats d’una proposta que és al mateix temps encisadora i terrible, divertida i sorprenent, estilísticament impecable i bruta com el clavegueram d’un manicomi. Vistosa i alegre i negra com la negra pell d’en Samuel L. Jackson. Negre com aquest humor cruent i visceral; com aquesta justícia difusa del llunyà oest americà que en Tarantino imagina i recrea per nosaltres. Gràcies mestre.

No Comments

Post a Comment