web analytics
The Homesman
mirem pel·lícules. bevem cervesa. parlem de cinema. bevem més cervesa. mirem més pel·lícules
cinema, pel·lícules, terror, ciència-ficció, sci-fi, horror, cine, fantasia
29671
post-template-default,single,single-post,postid-29671,single-format-standard,stockholm-core-1.0.3,select-theme-ver-5.0.4,ajax_fade,page_not_loaded,side_area_uncovered,wpb-js-composer js-comp-ver-5.7,vc_responsive
Title Image

The Homesman

6

Existeix la tàcita convicció de que un bon actor ha de poder exercir el rol de director abans de retirar-se. És com als esports, on s’espera que el jugador de llarga i rutilant trajectòria exercici la tasca d’entrenador abans d’abandonar definitivament el terreny de joc. És un benentès, al meu entendre, un xic impostat. Encara que sigui prou raonable pensar que, desprès de prop de cinquanta anys de profitosa carrera, en Tommy Lee Jones coneix el món del cine millor que molts dels directors novells que, abruptament, fan acte de presència a l’hemicicle hollywoodenc, no està tan clar que el magnífic actor pugui exercir de director amb la mateixa convicció i solvència. He conegut professors molt bons que tenien un coneixement força limitat de la matèria que impartien. Conec també professionals excel·lents amb greus dificultats per liderar equips de treball o transmetre el seu ampli coneixement a les noves generacions. Donat el gran ventall de variants que un director ha de controlar i organitzar per, finalment, consolidar la seva obra, imagino que el repte ha d’esdevenir titànic quan es tracta de dirigir una pel·lícula.

El risc augmenta i la cosa es complica encara quan l’actor consagrat, el vell director novell, s’entesta en dirigir la primera pel·lícula del seu propi guió. Coincidireu amb mi en que, tot i l’eventual ajut de la novel·la original (d’en Glendon Swarthout) i un parell de col·legues, la gesta esdevé així més aviat agosarada. Explicar rondalles és una cosa. Inventar-les n’és una altra. Pretendre el rol de director a partir d’un abundant coneixement pràctic, pastat el llarg dels anys i un gran nombre de papers en multitud de pel·lícules, és una cosa. Creure’s capaç d’imaginar i recrear històries per la gran pantalla és quelcom de molt diferent.

No sé per quina raó tenia en Tommy Lee Jones per un home bastant més centrat que això. Em costa comprendre que, a aquestes alçades de la seva carrera, de la seva vida, l’actor s’atansi sobre el paper per adaptar ni més ni menys que el guió de la pel·lícula que ell mateix dirigirà i de la que en serà l’actor principal. El trobo francament excessiu aquest delit d’ubiqüitat cinemàtica. Entenc, però, que vulgui seguir les passes del seu coetani, en Clint Easwood, per plasmar en cel·luloide els guions de cine que més gràcia li facin. Ho havia fet abans, amb The Three Burials of Melquiades Estrada, on l’actor reconvertit en director se’n sortia prou bé, si malament no recordo. És l’experiència transformada en potència, i la tàcita resistència a abandonar l’estrada i sortir de l’spotlight cinematogràfic, desprès de tota una vida dedicada al mateix.

Curiosament, tant en Clint com en Tommy tenen com a directors una predilecció palesa pels western, on l’acció i el drama es combinen inexorablement per originar sòrdides històries de supervivència envers l’hostilitat dels elements i les agrupacions humanes. The Homesman, com Unforgiven (d’en Clint Easwood), és una road movie ambientada amb excel·lència a l’oest nord-americà, reflectint els costums i les exigents condicions de vida del Far West. La historia comença excepcionalment bé, amb una de les escenificacions més esfereïdores que he vist darrerament. La diftèria ha delmat una petita població texana, esmicolant les poques alegries d’un terreny àrid i una vida extremadament austera. L’ús de la raó de tres veïnes d’aquesta petita comunitat cristiana ha sucumbit davant les terribles penúries i la manca de joia d’aquesta vida aspre i dura. En contraposició trobem la Mary Bee Cuddy, una solterona de trenta anys decidida, lluitadora i orgullosa, encarnada de forma molt convincent per una Hilary Swank en estat de gràcia. Ella serà l’encarregada de dur les tres boges a un centre on puguin ser ateses per persones més dedicades i experimentades que les respectives famílies. La Hilary reclutarà en George Briggs (Tommy Lee Jones), un vell paria, busca-raons i borratxo, com a condicionat ajut en tan notable empresa, creuant el país amb una atrotinada carrossa, dues mules, dos cavalls i les tres boges.

Tot i l’engrescador plantejament, lo sensacional de l’escenari i un notable treball de fotografia, The Homesman pateix en la seva deriva les endebades d’uns viratges argumentals abruptes, sotracs completament inesperats, desafortunats, en essència, per toscos i incomprensibles. És difícil d’explicar sense corrompre la pel·lícula per l’espectador en potència. És bastant més greu del que ara penseu. Parlo de quan els personatges fan coses que no s’espera ni és probable que facin si són coherents amb la seva caracterització primerenca. Si mireu la pel·lícula ho entendreu, més probablement, i apreciareu lo empipador de l’errada.

En aquestes condicions i sense ser jo cap entès en la matèria, qui seria l’autèntic responsable de la desfeta? El principal sospitós és el director, per descomptat, que no ha sigut capaç de plantejar aquestes possibilitats a través de la deriva dels seus personatges i, inconscientment, juga brut amb les expectatives d’un públic que, sorprès i contrariat, no pot reprimir un xisclet d’estupor davant el primer canvi de rasant. Podríem acusar també el treball dels successius actors, com un segon sospitós, un còmplice, potser, d’aquest homicidi involuntari, però, en qualsevol cas, un clar atemptat a la coherència. Aquí també lleparia l’amic Tommy Lee Jones en el seu paper de rufià en ple procés de redempció forçada, fregant sovint l’autoparòdia, perdut a vegades, i dubitatiu en excés, hom diria, sobre el que fa o deixa de fer, no com el personatge que pretén ser, sinó com l’actor que li dona cós i forma i no està gaire segur de com posar-s’hi. És aquest el punt negatiu que més m’ha afectat l’estat d’ànim, doncs trobar deficiències en la direcció d’un director novell no és tan trist com treure-li pegues a un actor encomiable al capdavall de la seva llarga i meritosa carrera. Una pena, de veritat, però així són les coses de l’edat.

Tags:
No Comments

Post a Comment