web analytics
Title Image

The Human Race

6

El 27 de Juny del 2015 s’esdevingué a Bàscara la que tinguérem a bé denominar 1ª Marató Esclatacaps. L’objectiu del festival incloïa la projecció de pel·lícules que fessin carburar cervells, al temps que estimulaven les nostres absorbents retines, i embevíem sedegosos estómacs en més i més cervesa freda. L’esdeveniment fou un èxit aclaparador que col·locaria el poblet de Bàscara al mapa intergalàctic. El mateix rei Felipe Juan Pablo Alfonso de Todos los Santos de Borbón y Grecia (Felipe “vi” pels amics) modificaria la seva atapeïda agenda per venir a veure’n un parell d’aquelles (tothom sap que és un cinèfil consumat i un friki de tres parells de collons). Malauradament, l’home es va perdre entre dimensions paral·leles a l’alçada del club La Paloma Blanca i no va poder aconseguir-ho. La seva absència va ser plorada amargament per l’amfitrió, que és monàrquic per convicció i borbònic d’afiliació. La resta estàvem massa hipnotitzats per la pantalla com per observar tan notable falta. Mentrestant, delectàvem els nostres sensibles paladars amb el nèctar de mil deus asteques que en Juan havia preparat per tots nosaltres. Mai abans ni mai desprès he tornat a beure res de tan singular com aquella beguda espirituosa.

Tampoc hi hagueren gaires caps esclatant, per l’immensa tranquil·litat d’un públic entregat a la causa. Com a mínim, no tants com a la pel·lícula que ens ocupa, on les paraules clau vindrien a ser, precisament, “marató” i “esclatacaps”. Com aquella marató nostra, també la d’aquesta producció inclou quatre o cinc normes bàsiques que s’han de fer valer a base d’amenaces: si no segueixes les fletxes, mors. Si trepitges la gespa, mors. Si et doblen, mors. Si no corres, mors. Si et queixes de la programació, mors. I no de qualsevol manera, compte: qualsevol acte de rebel·lió per part dels assistents condueix inexorablement a la deflagració del cap responsable del delicte, de la forma més vistosa, splatter i engrescadora possible.

Vuitanta persones són aleatòriament abduïdes i ubicades a un escenari completament anodí. Hi ha una casa, una petita presó, una escola, un pati polsegós, i un camí oportunament senyalitzat amb fletxes metàl·liques que foten així com basarda. El recorregut és circular, passant per dins les poques construccions esmentades, i ben aviat es fa palès que les amenaces de mort no són cap nimietat: esclaten els primers caps. Així que, tothom a córrer com posseïts, mentre l’espectador, francament entregat, comença a fer-se les seves pròpies cabòries. A veure, a veure, a veure… Què collons tenim aquí!? Una casa, una escola, una presó? Metàfora d’una deriva vital? Segueix les indicacions i no trepitgis la gespa o moriràs… Recomanació d’una vida sense màcula i una conducció assenyada? Correcció i obediència, sobretot. Competitivitat, també. Surt a coalició la religió, a través d’un capella, i es refereix el purgatori en un parell d’ocasions. Ara surt un musulmà resant. Hi ha gent que s’atansa a protegir els més febles. La gran majoria, però, opta per salvar la pròpia pell, sense gaires contemplacions. Sorgeixen els depredadors. Es perfilen les presses, víctimes fàcils en un laberint inamovible i hermèticament tancat. Una direcció única, sense més fita que la de no desviar-se i evitar que el primer dels corredors et sorprengui per l’esquena. Ningú sap més, ni tan sols l’espectador que, a aquest cantó de la pantalla, i mitja hora desprès de començar la pel·lícula, es comença a plantejar seriosament si tot això té gaire sentit, o si no és més que una enorme presa de pèl.

Bé, no us esgarraré una film que, com a mínim, té la notable virtut d’incitar una curiositat viva i alimentar-la oportunament. Estem, una altra volta, i com podeu imaginar, davant una d’aquelles producció que planteja l’escenari tancat i una amenaça temible per suscitar reaccions als personatges, i explorar (i explotar) les alternatives més humanes a situacions d’extrema urgència. Novament, no és el qui ni el per què, sinó el cóm, el que realment capitaneja el tipus de sortides que aquestes obres proposen. Aquí, però, la reactivitat humana es manté, al meu parer, continguda, en una mena de versemblança que no aspira a donar gaires sermons. Almenys, no tant ni tan descaradament com en el cas de Circle. Aquí tenim una narrativa moguda i prou engrescadora que ofereix diverses connotacions i personatges fetitxe en els que entretenir-se, sense arribar a fer-se pesada. A més, hi ha tota aquesta acció, una moció continuada que insufla un cert estrès i l’angoixa d’una carrera de tots contra tots, a mesura que les morts se succeeixen i més personatges sucumbeixen al pes de la cursa i la idiosincràsia de la resta dels corredors. Personalment, i salvant les distàncies, la història m’ha recordat fort l’asfixiant pressió que l’Stephen King insuflava als seus lectors a través de The Long Walk, la novel·la que publicaria l’any 1979 sota el pseudònim de Richard Bachman. Només per això, tinc a bé recomanar-la, i encara que em guanyi així l’animadversió d’algun de vosaltres, estimats i escassos benvolguts lectors.

No Comments

Post a Comment