web analytics
 

The Hunted

1

Cóm és que el nivell d’exigència del fan de gènere ha caigut tant? En quin moment el setè art s’ha degradat tant com per considerar The Hunted i productes similars com obres mínimament acceptables i dignes de comentari? Quan hem passat de gaudir del mestratge de l’Stanley Kubrick, en Roman Polanski o l’Steven Spielberg a suportar hores de found footage sense la més mínima qualitat? Som, d’alguna manera, responsables de l’expansió del fenomen? Com hem contribuït a la més absoluta decadència de l’art cinematogràfic?

Jo dic que sí, que tots en som culpables. Tu que ens llegeixes. Jo que ho escric. L’intel·lectualoide que ens repassa de dalt a baix. La hipster que es mira amb menyspreu la meva samarreta dels Iron Maiden. I aquella senyora que passa carregant les bosses de la compra. Ningú. Ningú no està lliure de pecat. O sí?

Potser sí. Potser només es tracta d’una estratègia de les productores cinematogràfiques per maximitzar el benefici. O d’un experiment governamental pel control del vot. O, potser, es tracta del rentat de cervell mediàtic que pretén vendre més Coca-Cola®. O potser és un excés de radiació electromagnètica. O, ves a saber, algun component inodor, psicotròpic i altament nociu present a l’aire. Sigui com sigui, jo diria que, des del mateix moment en que compràrem a la taquilla del cinema del nostre barri una entrada per veure The Blair Witch Project, se’ns pot imputar el delicte de prevaricació. Ens hem convertit en còmplices, en anònims mecenes del declivi qualitatiu del gènere de terror. Com incauts zoòlegs que, desconeixedors, portadors d’un agent patogen altament virulent, es desplacen d’un ecosistema a l’altre, aniquilant animals en perill d’extinció, vam obrir les portes a una pandèmia en forma de virals, found footagesfake documentaries i xurros de tota mena.

O, espera que, potser, va passar molt abans, quan vam veure C’est arrivé près de chez vous i la van recomanar corre-cuita als nostres amics sense pensar en la infernal porta que estàvem obrint. O aquella vegada que vam riure amb la càmera oculta castissa d’en Manuel Summers, amb To er mundo é güeno, o amb la seva espectacular i esmeradíssima segona part, To er mundo é … mejó! Ara el gag del nan o del paralític ja no tenen tanta gràcia, no? Sobretot, sabent com saps que tu, desvergonyit, has contribuït amb les teves innocents rialles a la davallada del 7è art.

Fins i tot podria remuntar-me més, abans, molt abans, a l’època dels nostres pares i avis, i l’acceptació resignada del terror propagandista del NODO, just abans de veure la recorreguda pel·li d’indis i cowboys. Sense immutar-se, sense bellugar-se gaire. O aquells bohemis que contemplaven, hipnotitzats, als cineclubs francesos els experiments d’en Kino-Ull de l’Dziga Vertov, o elogiaven la inventiva de F for Fake, el mash-up audiovisual creat per l’Orson Welles.

Tots culpables. I tots condemnats, penalitzats, castigats a veure porqueries del calibre de The Hunted. Però ara ja saps que part de la responsabilitat és teva. Teva i de ningú més. Per anar al cinema. Per riure. Per respirar.

No Comments

Post a Comment