web analytics
 

The Last Heist

5

D’ençà que vaig llegir la sinopsi de The Last Heist (cinema de robatoris esdevingut esbojarrat slasher a càrrec d’un autèntic especialista en sèrie B de pressupost modest com és en Mike Mendez, amb The GravedancersBig Ass Spider! al seu palmarès, el meu interès pel projecte no ha minvat. Ara que he pogut gaudir del resultat he de dir en contra de l’opinió majoritària que em sembla una digna traducció d’una idea atractiva a la pantalla. En Mike plasma al cel·luloide aquesta original premissa d’una manera coral, amb desenes de personatges i un punt de vista narratiu variable, gairebé esquizofrènic: primer seguim els empleats del banc; després anem darrere el serial killer; ara observem a l’equip de lladres; més tard a la policia, i ja de tornada a començar de bell nou una darrera volta. De fet, cada grup es subdivideix en grupuscles, aprofitant aixì al màxim la minúscula i única localització escènica. A la manera del Carpenter de Assault on Precinct 13, s’esprem un escenari gens bonic, convertint-lo en una mena de laberint del minotaure. Per descomptat, la posada en escena és debitora del geni cinematogràfic autor de The Thing, o en Michael Mann de Heat i Thief. Sense donar respir a l’espectador, amb un ritme cinètic i neguitós, Mendez injecta gràcia a la proposta, enlletgint-la, però no gaire sovint, amb algun diàleg dramàtic innecessari i fora de lloc. Per la resta, chapeau, l’amic! L’home aprofita els recursos del seu abast com ningú abans.

Malgrat tot, l’assassí en sèrie, anomenat Window Killer per la seva afició a col·leccionar ulls humans (la finestra de l’ànima, diuen) i interpretat per un enorme (en sentit figurat i fisiològic també) Henry Rollins, s’erigeix aviat com l’estrella de la funció. Connectant amb el retorçat negre sentit de l’humor del film, tenim al carnisser invencible, encarnat pel conegut músic punk, la figura antiheroica i necessària per engreixar bé aquest entretingut mecanisme de terror i comèdia que és The Last Heist. Rollins, com un àgil armari xenomorf, travessa els conductes de ventilació del banc acabant amb ostatges, policies i lladres sense fer-ne la distinció pertinent, sembrant el caos per arreu. L’assassí assisteix la còlera de Déu recitant místics (i risibles) monòlegs amb decisió, contraposant la pura encarnació del mal que ell representa al caràcter tou i benèvol de la resta dels personatges. Fins el pitjor dels criminals o el més ambigu i discutible dels federals presenta bon fons moral, i esdevenen tots innocents mosquetes davant la fosca brillantor de l’àngel de la mort. Una força de la naturalesa assedegada de sang, fervent i molt eficient en el desenvolupament de la seva tasca divina.

Malgrat la seva irregularitat i les mancances en tots els departaments (sobretot el monetari, és clar), són pel·lícules com The Last Heist les que aporten originalitat i un dinamisme descarat i absent avui dia al mercat de l’explotació més bergant. Apostes a contra corrent que aplaudim amb fruïció, en definitiva. Mendez alça el puny davant la gegantina màquina de fer dòlars i crida que no pensa ser un clon més. A dins del seu producte prevalen la inventiva i les solucions ràpides i barates, no els acabats arrebossats, i presumeix d’un desvergonyiment simpàtic amb vistes a entretenir al seu públic, no a repetir la peli de moda de l’any. Exploitation serà, i també plena d’arestes, si voleu. I malgrat tot, en Mike enllaça amb l’herència més boja dels 80s, com demostra també la seva posterior Don’t Kill It: ambdues destil·len nyapisme i passió pel gènere a parts iguales. No entenc, llavors, l’acritud amb què s’ha rebut entre crítica i els aficionats. M’atreveixo jo a reivindicar-la com una petita joia sense polir, plena de sang, tirotejos, humor i inventiva. Un slasher inusual i barat a rescatar de l’oblit, maridant, a poder ser, amb cerveses fresquetes i un gran bol de crispetes. I no oblidem sobretot l’espectacular interpretació del camaleònic Rollins, l’heroi dels nens, especialitzat darrerament en papers on es dóna un difícil equilibri entre comèdia, acció i terror, com aquest Window Killer o els seus àngels de Gutterdammerung i He Never Died… Això és complicar-se la vida, sí senyors! I amb accent a la “f” de fantastique! Jo dic bravo!

No Comments

Post a Comment