web analytics
 

The Last Will and Testament of Rosalind Leigh

5

En Rodrigo Guñido, un director canadenc d’avantpassats mexicans, té prou present el temor visceral que, en la majoria dels mortals, susciten les coses antigues. L’autor recorda com, de ben petit, les passava putes a casa d’aquell familiar seu, una persona gran, senil, profundament religiosa, i amb una mica de complex de Diògenes. El petit Rodrigo explorava durant les visites familiars de rigor, encisat al principi, entre figures polsegoses, mobles corcats i quadres tenebrosos. Tots aquells anys de records i vivències acumulades, impreses a un nivell subatòmic en la matèria i el relleu de cada antigalla, acabaven per estabornir un Rodrigo nen que aviat sufocava, panteixant sorollosament a mesura que una claustrofòbica tristesa quallava en la seva jove persona. La congoixa donava pas al temor i, rere aquest últim, s’obria camí l’autèntic terror primigeni. Sóc jo o aquella lletja estàtua de marbre groguenc m’està mirant? Els seus pares aviat marxarien d’aquella casa plena a vessar de records sèpia i un passat que pesava més que qualsevol eventual futur. I si el deixaven enrere, tancat en aquell fosc pou de records, a l’abast d’infinitat de fantasmes amagats, adherits a cada objecte?

The Last Will and Testament of Rosalind Leigh és el primer (i, per ara, també l’últim) llargmetratge d’en Rodrigo adult. La història recull voluntariosa aquest escenari que acabo d’escenificar per vosaltres: una casa antiga plena de vells objectes, i la veu en off del record, la de la Rosalind Leigh (Vanessa Redgrave), la dona que va viure-hi, parlant de la vida, la mort, els desitjos insatisfets i la terrible solitud. Durant aquesta breu introducció la càmera recorre lentament, un rere l’altre, la munió d’objectes inanimats que ocupen una de les sales de la mansió. Parsimoniosament, l’objectiu realitza el recorregut com una serp lliscant el seu subtil camí per l’estància, esperant la seva presa. A aquesta lúgubre residència arriba en Leon Leigh (Aaron Poole), decidit a afrontar els fantasmes de la seva reprovable família. El fill de la difunta Rosalind, i únic hereu de la casa i el seu inquietant contingut, recorre impassible les diferents estàncies, recordant els pares, líders espirituals d’una secta religiosa i divulgadors d’una filosofia vital amb la que en Leon no combregava, motiu final de la ruptura familiar.

Sants, creus, quadres religiosos i figures de tot tipus conformen unes claustrofòbiques estàncies excel·lents per desenvolupar aquesta atípica història de fantasmes, una mica massa lenta, però prou aconseguida en la seva valoració global. A través dels records i els somnis d’en Leon, i a través de les converses que el protagonista manté amb la seva psicòloga i altres interlocutors, s’empeny l’obra cap endavant i s’erigeix el seu missatge fonamental. Un Leon, potser, massa segur de si mateix, manté el tipus sense doblegar-se davant l’última voluntat de la seva mare. Un terror esquiu i palpitant es reserva per una recta final esglaiadora, on, ara sí, el nostre protagonista ha de fer el cor fort, davant el rancor i la solitud agafant cos i forma. És potser més fàcil pels que no creuen en Deu no creure tampoc en el dimoni? No hi posaria pas la mà al foc, francament… En qualsevol cas, aquest thriller psicològic amb tints sobrenaturals reflexiona sobre els perills del fanatisme religiós sense caure en el parany de sermonejar ni ser excessivament melodramàtic. Un bon plantejament i un desenvolupament encertat enalteixen missatges plens sobre els que reflexionar més tard (la solitud, la religió, la família, l’impagable servei social que els psicòlegs realitzen a diari). A la pel·lícula li faltaria, però, una mica més de ferro, com a mínim, al principi, encara que sigui per mantenir despert el seu públic potencial, i un personatge central una mica menys prepotent, més conseqüent amb l’entorn en el que es veu obligat a romandre. Ja sé que és casa teva, però, nano, fot així com molta basarda, no fotem!

Tags:
1 Comment
  • Pere Tubert Juhé

    18 d'abril de 2016 at 16:23 Respon

    En Gudiño no ha fet gaires pel·lícules perquè prou feina té.
    Durant molt de temps vaig anar boig buscant The Facts in the Case of Mister Hollow, uns dels pocs curtmetratges vistos a Sitges que hagin aconseguit impressionar-me (https://www.youtube.com/watch?v=bzw8qdXCep8).

Post a Comment