web analytics
Title Image

The Lazarus Effect

3

The Lazarus Effect comença bé però acaba com per recordar-se molt i molt intensament dels familiars morts dels seus realitzadors. Vist en retrospectiva (i ja calmada aquesta animositat verinosa que m’agafa quan passa això), la podríem catalogar entre aquelles “mitges bones pel·lícules” (o pel·lícules “bones a mitges”) que hem mencionat en alguna ocasió. Imagino que la pel·lícula que és “bona a mitges” no és simplement una bona pel·lícula perquè un (o varis) guionistes impacients no han sabut conduir com cal una bona idea original. També pot ser que un pressupost ajustat i altres complicacions durant la realització acabin per minar la bona voluntat d’un director voluble. Pot passar (i passa) que acabem les coses ràpid i maldestrament, pensant ja en la propera fita, obturats pels esdeveniments successius. O què sé jo.

Però, no. No cola: The Lazarus Effect és fort més tramposa que tot això. De fet, el film comença encertat només perquè aprofita, depreda amb total impunitat, hom diria, el plantejament d’un altre per formular la seva introducció. Parlo en aquest cas de Flatliners (Joel Schumacher), on també un grupet de joves científics juguen amb la mort i la resurrecció fins cremar-se els dits (i alguna cosa més). Sí, sí, tu mor que jo et revifo. Farem unes risses de tot plegat, ja veuràs.

Però, sí. Que sí, que ja ens agrada (i no pas poc) el passatge de la resurrecció de Llàtzer i tot l’imaginari que se’n deriva. Morir i tornar de la mort amb suficient esma com per explicar-ho. I el científic, el metge lleugerament esbiaixat i poc amic dels conflictes ètics que, per deformació professional, sedegós de poder, combat la mort i reconstitueix la vida, confonent mort amb malaltia. De Frankenstein (1935) fins Re-Animator (1985), passant per totes les engrescadores alternatives d’un tema altament recurrent que pocs en realitat han aconseguit explotar amb èxit, dins el setè art.

I, no, amb The Lazarus Effect, tampoc, és clar. Ni molt menys. De fet, incapaços de crear una trama mínimament original, els autors segueixen imitant durant un tros les endebades del film d’en Schumacher (els malsons, els records, el sentiment de culpa, el pecat que torna per venjar-se) en aquest espai tancat (el laboratori) del que no sortirem en cap moment. De forma cada cop més evident, es fa palesa una absoluta manca de recursos narratius i idees pròpies que redueixen la qualitat de la història a nivells insofribles. Quan ja toquem fons en aquest sentit, sembla com si els autors s’ho acabessin creient, doncs s’animen a conduir els esdeveniments fora d’aquest terreny assentat per introduir sense despentinar-se aclaparadors poders telequinètics i morts violentes que, incomprensiblement, passen desapercebudes per la resta de personatges. Efectes de saldo com per acabar d’arrodonir el despropòsit, i molta llum intermitent i penombra, com per insuflar una inquietud que queda lluny, molt lluny de quallar.

Em pregunto fins a quin punt hauríem de parlar de desídia per part dels realitzadors, o d’intencionalitat, per part dels productors. Fixeu-vos-hi: un escenari únic, efectes de saldo i actors econòmics que, en tant que televisius, són perfectament identificables. Un tràiler que ven el producte amb notable habilitat i poc més de tres milions d’euros de despesa, que han estat convenientment triplicats durant la primera setmana d’emissió als cinemes americans. La pel·lícula és dolenta com per rebentar, però, barata i aconseguint vendre entrades com fa, el negoci està sobradament garantit.

Tags:
No Comments

Post a Comment