web analytics
 

The Little Prince

6

«Nens morts, nens morts per tot arreu»

No puc descartar que sigui una vivència d’aquelles deformades de manera artificial pel pas del temps, però crec recordar perfectament el meu primer contacte amb El Petit Príncep. Jo devia tenir uns deu o dotze anys i estava en plena voràgine devoradora de llibres, amb la intenció d’acabar la petita biblioteca de l’escola de poble on vaig fer EGB. Tard o d’hora havia d’arribar a la P o a la S (segons el criteri d’ordenació, si existia) i em vaig trobar fullejant aquell llibre petit amb il·lustracions horteres. Em recordo perfectament, amb aquells deu o dotze anys, pensant “Però quina puta merda és això?”.

No tinc ni idea de si el vaig acabar llegint. Juraria que mai l’he acabat, però això és del tot irrellevant més enllà de no poder ser categòric en analitzar fins a quin punt aquesta adaptació es desvia de la versió escrita, tot i que sense por d’equivocar-me em quedo amb la sensació que ho fa bastant. La pel·lícula s’inicia amb uns crèdits horribles, lletjos i mal fets, que aprofiten les il·lustracions originals del llibre de la pitjor manera possible, donant ja de bon començament una molesta (i us avanço que injusta) sensació que més valdria no agafar-ne res i deixar-ho estar.

Una vegada iniciada, ens trobem amb una pel·lícula que, com el llibre, resulta episòdica, amb el petit príncep anant amunt i avall sense solta ni volta, trobant i interaccionant amb diferents personatges. El que més crida l’atenció és la decisió, sempre perillosa però que aquí acaba resultant del tot adequada, de fer-ne un musical. La concepció musical ajuda a donar coherència al fet que més que una història ens trobem amb una successió de fragments, lligant a cada personatge que se’ns va introduint a un número musical independent. Així, a base de simbologia simple, anem trobant flors (bellesa), reis (fronteres i països), comptables (diners), historiadors (llibres) o militars (guerres), en una successió que més enllà d’un ús a estones magistral de la càmera només serveix d’introducció i preparació dels dos grans episodis. La serp i la guineu. La primera, un enorme (enorme és poc) Bob Fosse, excepcionalment caracteritzat i que en fa prou amb els moviments, el vestuari i els diàlegsssssss per aconseguir en poc més de cinc minuts ser motiu més que suficient per empassar-se tota la pel·lícula. La segona, un Gene Wilder igual de ben caracteritzat i que sembla ben bé una forta inspiració del Fantastic Mr Fox d’en Wes Anderson.

El petit príncep és un dels personatges més sòrdids i tòxics mai creats, la funció del qual és fer-nos veure o creure que quan creixem matem el nen que vam ser i que aquest nen mort era molt millor del què som ara. I així, mentre els cadàvers infantil s’apilen per tot arreu, aprenem que és molt millor parlar de boes que es mengen elefants que no pas perdre la imaginació i veure-hi un simple i mundà barret. Polles. Que sigueu uns adults morts per dins no significa que de petits no ho fóssiu més encara. Com adult puc apreciar la fantasia fins i tot més que quan era un nen, però la fantasia no té per què ser dirigida a lobotomitzats. A en Saint-Exupéry l’imagino sempre intentant posar la tita dins de nens. Com un Lewis Carroll però sense talent. Vosaltres direu que El Petit Príncep és una obra mestra plena de missatge. Jo us diré que us compadeixo. A vosaltres i al vostre nen mort. I que el meu jo de deu anys em diu que pensa el mateix que el jo de trenta-sis.

No Comments

Post a Comment