web analytics
 

The Love Witch

6

Em complauen les manifestacions d’un amor il·limitat i passió desbordant envers una època i estil fílmic determinat. Els seus autors, generalment artistes outsiders i obsessius, fan gala d’una tossuderia encomiable. Serveixin d’exemple el canadenc Guy Maddin i la seva recreació formal del cinema mut, els francesos Hélène Cantett i Bruno Forzani dins l’estètica del giallo, el britànic Peter Strickland amb el cinema d’en Jesús Franco, o la nord-americana Anna Biller amb el refinat barroc a tecnicolor del cartró pedra de l’edat d’or de Hollywood. Tots ells romanen dins un univers propi al qual de tant en tant ens obren la porta i ens deixen envair una privacitat que mai serem del tot capaços de comprendre i estimar com ells.

The Love Witch no és cap revival estètic. Tampoc no és cap “pel·lícula per dones”, i ni molt menys un simple acte d’homenatge ni fetitxisme. Bé, potser d’això últim sí que se la pot senyalar, i l’Anne, la seva directora, no amaga pas que l’agulla de la seva brúixola creativa assenyala sempre cap a les preferències cinèfiles pròpies. Així i tot, després de veure la pel·lícula ningú no em negarà que el resultat pugui no ser definit d’una altra manera que com art cinematogràfic en estat pur. Sí, d’acord, o t’agrada o l’odies de principi a fi. Amb The Love Witch no hi ha mitges tintes. Com passa amb l’obra dels grans artistes, les opinions, imagino, es polaritzen en gran mesura. Doncs perfecte. No tot ha d’agradar sempre a tothom, no fotem. I és ben possible que el seu públic potencial, aquells que senten enyorança d’aquesta època concreta, o les cinèfiles i cinèfils que cerquen nomes missatges feministes trobin la pel·lícula un pèl massa estranya o difusa en la seva proposta temàtica. Doncs mira, que els donin botifarró a tots plegats. Amb la qualitat hipnòtica i l’encant surrealista i malsà del film, per mi ja n’hi ha prou i de sobres per convertir The Love Witch en una de les pel·lícules fantàstiques més interessants del 2016.

La seva directora esmenta com a fonts d’inspiració bastants perles de l’antany, drames que voregen el cinema fantàstic com Secret Ceremony i Black Narcissus, o directament joies de culte adscrites al gènere, com La Strega in Amore i Repulsion. Totes elles protagonitzades per personatges femenins caracteritzades pel desequilibri mental o tendències sociòpates. Per tant, la reivindicació feminista queda molt clara com a tema important en la pel·lícula, bé que no exclouria en cap cas la seva filiació fantàstica com una casualitat o excusa qualsevol. No només per la identificació de la Samantha, la protagonista, com una bruixa, sinó també per la forma del relat, d’un onirisme torbador proper al millor cinema britànic d’horror folklòric. El concepte de ritual, la simbologia ocultista, i fins i tot els truculents assassinats, tot i coberts per aquesta dolça capa kitsch característica, o tallats per moments còmics bastant naïf o filmats amb els típics manierismes del cinema pop psicodèlic dels 60s, deixen entreveure un substrat fosc de terror surrealista. Així que sí, recomano The Love Witch tant com luxuriós plaer estètic com interessant conte moral. I per descomptat, com a excursió a l’exòtic i apassionant paisatge mental d’una directora compromesa amb ella mateixa i l’exploració del seu món interior. Sense cap mena de dubte, i encara que t’agradi o que l’odiïs, la proposta és diametralment diferent a les imitacions que es produeixen en sèrie i que intenten acontentar l’aficionat avui en dia. I això senyors, sempre suma.

No Comments

Post a Comment