web analytics
 

The Monster

4

Vaig posar-me The Monster intrigat per aquest tràiler inquietant que suggereix les sensacions de Cujo, un survival de manual, contingut i intimista, en el que una mare coratge se les ha d’enginyar per sortir indemne i protegir el seu fillet de la bèstia que se’l vol cruspir. Com a aquella, la salvaguarda és un cotxe bloquejat, en el cas que ens ocupa, a una carretera deserta, al bell mig d’un dens bosc i la fosca i plujosa nit. Els personatges a dins i el monstre a fora en una mena de setge improvisat i constant, una mica com el de Howl, però amb menys personatges, menys lluita, més context, i sense metamorfosis evident, encara que sí suggerida a debades.

La Kathy (Zoe Kazan) és una mare jove, alcohòlica i deplorable. La Lizzy (Ella Ballentine) és la seva filla, una que, a la seva curta edat, ja reuneix tot el seny que li manca a la mare. La relació eminentment conflictiva i estrident entre totes dues noietes ha de fer front al negre perill que les encalça quan queden travades a la carretera, amb el cotxe inutilitzat. En aquest moment podríem haver deixat estar les presentacions i la caracterització de sengles protagonistes per centrar-nos en el terror i l’estratègia per la supervivència. Tornar sobre el rerefons de la relació entre la mare i el seu plançó amb reiteració i traïdoria treu ferro a una situació present que es caracteritza per una manca de rumb incommensurable. No hi ha més idees que les que s’esgoten en contextualitzar la relació monoparental que ens ocupa, sense aportar gaire res a la trama que es vol trenar en aquest present immediat i urgent. Així, l’enfrontament amb el monstre esdevé essencialment llastimós, tirant de precedents i recursos vistos centenars de vegades abans en pantalla. L’avorriment s’instaura en l’espectador, i ni tota la gran feina interpretativa de sengles actores, ni tot el bon treball de càmera i composició no serveixen per foragitar la sensació prevalent de “val, sí, molt bé… i què?”. Si es tractava de maridar drama monoparental i terror, la barreja li va sortir infinitament millor a la directora australiana responsable de The Babadook.

En Bryan Bertino no acaba de trobar el seu camp d’expertesa. Ell, tossut com una mula, no sé si atiat per les pressions contractuals i les productores, vol fer pel·lícules de terror, però el seu inconscient tendeix a la seqüència dramàtica amb una decisió palesa. Ha provat amb l’slasher en primera persona de Mockingbird, i amb l’slasher paranormal en tercera de The Strangers. La seva perícia per recrear escenes dramàtiques mitjançant un treball de càsting molt conscient i una direcció d’actors que, imagino, ha de ser prou rigorosa, queda desballestada per aquest component d’horror al que consagra part del guió. Llavors, tot s’ensorra amb una prestesa descoratjadora. Quan ja té els seus personatges formulats posa el reactiu que espera ho rebenti tot i… no passa res. Com un alquimista de pa sucat amb oli, en Brian es deu mirar la seva obra amb un posat circumspecte. “Merda, això no tira…”, pensa el cineasta en aquest punt crític del procés creatiu. Revisa la fórmula i descobreix un excés de diàleg, sentiments enfrontats que no tenen res a veure amb el terror, i conflicte gratuït. Hi ha també un excés d’escenari i aquesta retrospecció que deixa poc espai al component estocàstic i l’acció que ha de germanitzar la reacció exotèrmica d’una pel·lícula d’horror en tota la seva esplendor i grandesa. Un monstre patètic i un no saber que fer-ne d’ell acaben per desmuntar el combinat alquimista d’un director i guionista que no domina encara el beuratge cinemàtic de gènere. Bryan, amic, deixeu-m’ho estar, va.

No Comments

Post a Comment