web analytics
Title Image

The Neon Demon

4

Hi ha persones que neixen amb una mà guanyadora codificada als gens. Posem per cas l’Usain Bolt, el millor velocista de tots els temps: un tros de negre de prop de dos metres i vuitanta quilos de múscul turgent. L’animaló fot una gambada de 2,44 metres, saltant-se d’un sol pas el que jo hauria de fer en tres. Amb una potencia de cames sense parangó i una velocitat punta que supera els dotze metres per segon, l’Usain necessita només 40 d’aquestes passes gegantines per cruspir-se els 100 metres en un sospir. Davant aquestes mesures els contemporanis del “Llampec” Bolt aspirants al podi en aquesta disciplina ho tenen ben fumut, i només poden resignar-se a veure’l creuar la línia de meta des del darrera, amb el seu somriure sorneguer ple de blanques dents pintat a la cara. Ell és el rei, amo i senyor de la pista rogenca.

Pensareu i tindreu raó al pensar que, sense la voluntat pertinent, disciplina, perseverança i una miqueta de sort, l’Usain podria haver acabat sent un jamaicà particularment alt i punt. El cas és que l’home ha vist les seves cartes i les ha jugat bé (o tan bé com semblaria, que mai no se sap). Els adversaris que no han nascut amb aquest avantatge fisiològic només els queda munyir paciència i treballar dur, esperant la decadència del rei. Perquè, això és així, tinguis la mà que tinguis, al final, el temps sempre guanya la partida. Sempre.

És un fet conegut pels que treballem en genètica: l’impacte fisiològic de petites diferències genètiques presenta la dificultat de sostreure l’efecte d’una variació puntual a la incidència directa o indirecta de milions d’altres diferències codificades al genoma. És la teva dotació genètica, escrita a totes i cadascuna de les teves cèl·lules. Passant per sobre de tot això hi ha l’ambient, escombrant impassible les diferencies entre genotips. El temps que va passant i tot el que això comporta. Amb o sense mà guanyadora escrita als gens, als meus 36 anys, si fos un esportista d’elit o una supermodel ja estaria llargament jubilat. No hi ha tractament ni dieta ni teràpia ni cirurgià ni llet de burra ni sang de verge que ho canviï: la joventut s’esvaeix dia rere dia emportant-se amb ella la força i la bellesa, atributs que els vells sempre envejaran als joves amb un posat circumspecte i la infinita nostàlgia del que ha tingut però no retingut. Els estralls del temps són ineludibles.

The Neon Demon parla d’un món corrupte on la joventut i la bellesa són béns admirats i cobejats amb una obsessió malaltissa. En Nicolas Winding Refn (Only God Forgives, Drive) presenta una perspectiva trencada, àcida, verinosa i punxeguda del món de la moda i les supermodels. Un drama punyent caracteritzat per una forma de competitivitat malsana i dures exigències contractuals. Al capdavall, qui val s’hi queda només per picar pedra, esperant el moment en que vingui una altra més jove i maca a fotre-li la puntada de peu. L’escenari recorda molt tangencialment la gran Black Swan, sols que aquí és la protagonista la que roman impol·luta i l’entorn el que s’esbudella, sacsejat per la seva angelical presència, la seva joventut i perfecció divines. Malauradament, el metratge d’en Refn resulta en aquest cas com els personatges de la seva pel·lícula: agradable a la vista però sense res a dins. La història dramàtica de la dolça noieta que aspira a convertir-se en model divaga sobre diverses línies d’acció per tornar sobre el plat principal amb una urgència precipitada. Des d’aquell sonor cop de puny a la cara ja no hi ha res a veure. Tanta història per acabar aquí, empantanats en la mediocritat de la carn, l’esoterisme i la sang? Quina decepció, Refn! No pensava que prenguessis el teu públic per idiota!

Com a Only God Forgives, el cineasta dedica una ingent quantitat de temps i energia en presentar amb dedicació i una perícia notable aquest món cruent i els seus extravagants personatges. A diferencia de l’antecedent, però, aquí no hi ha gaire res més d’interès. O, si ho havia, no s’ha sabut aprofitar. Entre aquests personatges destacaria, abans que el personatge central i les tres amigues, autèntiques protagonistes de l’entrega, els dos mestres de cerimònia, tirànics reis per un seguici de nines de porcellana que amenacen amb trencar-se a la mínima. Menció especial per l’encisadora representació per part d’en Desmond Harrington (Dexter) d’aquell fotògraf professional de posat taciturn. A l’altra banda de l’espectre, potser, representant els suburbis limítrofes de l’opulència, els contenidors on vas a parar si defalleixes, tenim el personatge d’en Keanu Reeves, forçat, com sempre, i dispensable i dispensat, per variar.

La participació d’en Keanu (del seu personatge) i la breu història d’amor són exemples del que dic, de la manca de rumb d’aquesta darrera proposta del director i guionista danès consagrat a l’estètica cinematogràfica. Un pot utilitzar aquesta imatge preciosista i la parsimònia calculada d’un tempo pausat perquè el públic s’amari bé de drama, intriga i horror. El que no pots fer, però, és descuidar d’aquesta forma la solvència necessària de la trama, marejant un espectador que s’adorm a la butaca quan la falta de ritme ve acompanyada per una continuïtat argumental foradada per línies alternatives que no duen enlloc. L’interès minvant acaba per esborrar qualsevol mèrit que la pel·lícula pugui contenir i, al final, queda un drama lent i avorrit amb un desenllaç passat de voltes, i bastant tirant a molt oblidable.

No Comments

Post a Comment