web analytics
Title Image

The Nightmare

2

Pateixo d’un seriós problema d’incredulitat davant opinions anònimes. Quan al telenotícies s’entrevisten els veïns d’un barri davant la notícia d’un assassinat perpetrat al mateix, no aconsegueixo allunyar l’escepticisme que em susciten les declaracions dels suposats testimonis. Un senyor o senyora anònims, esmentant “la bona persona que era l’homicida”, o assenyalant “aquest halo ombrívol que l’envoltava mentre llençava les escombraries, en xancletes i calçotets”… No emcrec paraula.

N’hi ha que, en observar la meva actitud incrèdula, fan constar que els entrevistats són persones normals, com tu i com jo. Bona gent. I jo insisteixo: mai he conegut ningú que s’adapti a la descripció de “persona normal”. Cada humà posseeix un caràcter i una personalitat diferents, i carretegen un pes únic i personal, vivint experiències vitals diametralment oposades. El nostre humor depèn, fins i tot, de com ens llevem cada matí, o de la qualitat del descans nocturn de la nit anterior. Cóm acceptar l’objectivitat d’unes declaracions d’aquests rostres desconeguts, sincerant-se davant la càmera? És que potser no hauríem de pressuposar-li una certa individualitat, un cert grau d’ “anormalitat”, a aquestes confessions arbitràries?

A mi m’agrada afegir un xic d’informació essencial, abans d’absorbir les paraules d’aquests complets desconeguts. Més quan parlem de The Nightmare, un estudi de pretesa serietat sobre la paràlisi del son, una rara afecció de complicat estudi, que inclou una gran varietat de símptomes no fisiològics, difícilment comprovables empíricament.

En Rodney Ascher tampoc ofereix contrastos: només un relat inconnex d’experiències viscudes per desconeguts, amb ben escassos punts en comú. Per què no entrevistar un especialista en trastorns del son? O un psicòleg? Diversos dels entrevistats mostren símptomes d’esquizofrènia, bipolaritat, drogoaddicció, maltractament, o un estat d’avorriment colossal. I no només és que no em cregui paraula dels testimonis de The Nightmare: tampoc la manera en que s’explica el misteri i se succeeixen el fenomen em resulta prou versemblant. Noranta avorrits i plomosos minuts de jocs visuals, amb ombres, contrastos vermell/turquesa, i monòlegs a mitja llum tanquen les hipermusculades parpelles dels més recalcitrants noctàmbuls.

Imagino com a públic model de The Nightmare algú més afí a les opinions de desconeguts, amb un interès merament superficial en el tema, que s’espantin àdhuc de la seva ombra. L’altra opció és contemplar aquest docudrama com acomèdia involuntària, amb llargs interludis de xerrameca autocompassiva. Així i tot, reconec que l’escena de l’enorme aranya de peluix saltant a la càmera, el ganxo de metall colpejant repetidament la cigala d’un dels afectats, o la guillada cerimònia new age al bosc arriben a cotes monumentals en la història del despropòsit audiovisual més estrafolària i pallussa. Encara que (suposo) no puc imposar la meva opinió, ja que no sóc més que un complet desconegut per vosaltres. Una persona, d’això, “normal”.

Tags:
No Comments

Post a Comment