web analytics
Title Image

The Pyramid

2

En Grégory Levasseur és un jove guionista francès (The Hills Have Eyes, P2, Mirrors), amb cara de ionqui i col·laborador habitual, amic, deixeble, potser, de l’Alexandre Aja. Beu, per tant, d’aquesta nouvelle vague de cinema gal que repassa voluntariosa l’horror de la violència desbocada i les barbaritats de la sang vessada. El seu salt a la direcció, àmpliament recolzat pel seu amic i els prop de tres milions de dollars que tres productores van deixar-li, era el pas necessari i, suposo, l’esquer que intrèpids consumidors de blockbusters, mestres crispeters i incondicionals de gènere com jo necessitaven per caure-hi de quatre potes. Quasi podia escoltar el crit entusiasta dels productors que, des del negre i avorridíssim cartell, xisclaven a pulmó ple: “Paaassin, senyors! Passin i vegin! Vegin com monsieur Levasseur, responsable d’indòmites aventures de sang i violència, condueix ara, de la pròpia mà, intrèpids arqueòlegs als confins d’una piràmide tetraèdrica! La mala llet i l’angoixa estan garantits! Paaassin, senyors, passin i vegin!”.

Doncs, no xiquet. No. Ni (gaire) sang, ni mala llet.

The Pyramid és una cinta avorrida i desganada, una història insípida i planera que tira de tòpics desgastats per introduir a sotracs les desventures d’un grupet d’arqueòlegs i reporters que s’endinsa estúpidament a l’interior d’una piràmide soterrada. Que què passa? Doncs, què voleu que passi? Passa que es perden. I passa que, com de tots és conegut, les piràmides amaguen trampes mortals, i falsos sols, i estaques punxegudes, i fonts de sorra capaces d’inundar galeries senceres. Tots hem vist l’Indiana Jones veure-se-les amb alguna d’aquestes, oi? I passa que, per si no en teníem prou amb això de les trampes i la foscor, hi ha bitxos també, a mig camí entre rosegadors mustèlids i primats demacrats, que mosseguen i esgarrapen. I, espereu, que hi ha més: aquí sota tenim també poderosos déus ancestrals, amb aspecte atrotinat i hobbies bastant rars.

Podríem aventurar que la desfeta no és culpa del director novell, que treballava, el pobre, sobre les bases d’un guió mediocre fins dir prou a crits i afartar-se’n. Però no, no hi estic pas d’acord. El fals found foutage del que tira a estones, per exemple, és una burda farsa que s’invalida constantment. Ni té un objectiu clar, ni li són fidel, i ni tan sols es fa un esforç per fer-lo mínimament creïble. De la mateixa manera, el pla de metratge és obert i clar, i omet voluntariós les estretors i la foscor, desaprofitant l’eventual angoixa que un escenari com aquest podria haver arribat a suscitar. Els actors, clarament avorrits davant la perspectiva d’un guió tan fluix i uns papers buits, que encara sort si aconsegueixen insuflar un mínim d’interès per la sort dels personatges principals, no s’ho treballen gens, i a cada moment et sembla veure el somriure sota el nas de més d’un, lluny de ficar-se al paper que representa en tan absurda broma.

En definitiva, una incursió en direcció deplorable que suggereix que en Levasseur, potser, s’hauria de quedar tranquil·let a l’escriptori, assegut rere l’ordinador i abusant oportunament de les drogues que més li facin el pes, per crear històries solvents que un altre amb més talent i capacitat de lideratge pugui dur a la gran pantalla. Sabater a les teves sabates.

Tags:
No Comments

Post a Comment