web analytics
 

The Shallows

5

Una de les primeres dèries que em van sobtar de la meva parella va ser la seva consternació sincera pels taurons del Mediterrani. “A la Costa Brava no n’hi ha de taurons, dona!”. Però ella com si res: des de la riba de la platja continuava atalaiant l’horitzó, a la recerca d’aletes triangulars, ben suspicaç tota ella. Vaig solucionar el problema comprant-li un equip de busseig. Ara neda cofoia, confiada de veure què és el que es belluga sota el seu cos mentre aleteja, surant alegrement sobre les onades. El dia que es trobi cara a cara amb alguna cosa més grossa que un llobarro potser les tindrem novament. Quasi m’ofego de riure davant la seva reacció el dia que vam descobrir un pop petitó estendre els seus tentacles pel fons marí… Mentrestant, però, ja no pateix pels pleurotremats que habiten el Mediterrani, alabat sia Déu.

El mar. El mar és un niu de paors. El medi marí és un nínxol misteriós ple d’éssers fascinants i perillosos. Aquesta vasta extensió d’aigua salada que cobreix bona part del planeta exerceix una mena d’atracció fascinada en l’home, que sap que li és un medi hostil pel que no està gens preparat. Sota la superfície s’escampa la foscor, escapant a l’aire i la llum que possibilita la vida al medi aeri. Allà dins el millor dels nedadors bípedes resta coix, desemparat davant l’atac de qualsevol depredador. L’única sortida és defugir-ne, saltar de la bassa, recuperar el control allà on el peix no arriba. Perquè, allà dins, el peix és l’autèntic amo i senyor, una bèstia freda i despietada feta a tenor d’un medi fred i despietat.

Entre tots els peixos coneguts no n’hi ha cap que sigui més temut que el tauró. El tauró és una màquina de matar, una bèstia voraç i brutal. La mirada del tauró és la mirada negra de la mort. La boca del tauró és una boca esglaiadora plena d’ullals protuberants, dissenyada per estripar i trinxar. Per trinxar carn. És la boca en la que s’inspiren els malsons per crear monstres. El cos del tauró emula l’aerodinàmica d’un bòlid, d’una bala. La pell del tauró és suau i lliscant, evolucionada durant més de 400 milions d’anys per limitar la fricció amb l’aigua, millorant la velocitat d’un desplaçament més sigil·lós. El tauró està tan preparat per arremetre, atacar i esmicolar que no pot restar parat gaire temps. El tauró és un bitxo fabulós, una meravella de la natura; un depredador pràcticament perfecte i un supervivent al que el cine ha rendit homenatge no poques vegades.

Parlar de taurons de cine és parlar de Jaws (1975), i tot i que per primera pel·lícula de taurons em surt una mena de documental australià del 1938 titulat White Death. Res: primer hi ha Jaws i llavors tenim tota la resta. Jaws és la pel·lícula de taurons per antonomàsia, una autèntica obra mestra de gènere on absolutament tot funciona a la perfecció. Un Spielberg en estat de gràcia brodava la descarnada lluita a mort entre un gran blanc assassí i el mariner que li vol donar caça. És la història d’aquest capità Ahab modern, tenaç i obstinat, i la seva tripulació contra el monstre devorador d’homes. Des d’aquella fins la que ens ocupa hem vist taurons de tota mena empaitant humans, fins i tot taurons modificats genèticament, a Deep Blue Sea (1999). Com si això els hi calgués, oi?

Són pocs en realitat els referents fílmics que proposen, com a Jaws, un únic tauró devorador d’homes i un duel singular entre l’ésser humà i el peix. En la majoria dels casos, els taurons (en plural) actuen com a força opressora i deletèria, com a Open Water (2003), Bait (2012) o Sharknado (2013). És valenta en aquest sentit la proposta del català Jaume Collet-Serra (House of Wax, Orphan, Unknown) a The Shallows: un combat únic i esglaiador entre el nedador i el tauró que li té jurada. Una dona i un tauró, sense més escenari ni companyia, amén del làrid, la gavina que roba plans protagonista a la primera amb total impunitat. La primera reserva evident resideix, doncs, en lo extremadament simplificat del plantejament, de l’escenari, i les seves eventuals possibilitats: la surfera maca queda travada a un petit escull rocós. Un tauró de proporcions notables sondeja les seves possibilitats amb el tros de carn fresca que roman a la roca. La gavina fa una mica el pallasso. I ja.

En Jaume Collet-Serra aposta totes al survival mode d’aquest setge circumspecte del tauró a la noia. Hi ha certes distraccions que amplien un xic el ventall d’acció, amb algun que altre secundari fent acte de presència en aquell punt àlgid on l’avorriment sondeja perillosament l’espectador. Però, res: hi ha la noia, la seva mascota improvisada, el tauró que se les vol cruspir, i ja. En Jaume Collet-Serra intenta donar al seu metratge un aspecte elaborat i atractiu, amb plans verticals prou innecessaris, plans tancats i perspectives submarines, tirant de filtres i CGs que, francament, l’autor barceloní es podria haver estalviat sense gran greuge. Vol que tot llueixi, potser, pal·liant els límits d’aquest escenari contret i intimista, un que podria haver lliurat tranquil·lament en format de sensacional curtmetratge. No diré que l’autor falli completament en el seu objectiu, mentre cavalquem onades i integrem la pantalla del mòbil al decorat d’aquesta lluita ferotge contra el temps, els elements i la fauna autòctona. Simplement, es fa massa palès pel gourmet de gènere que sobren línies argumentals suggerides (que no copsades) i seqüències brossa, floritures altres que els moviments de càmera pretesament magistrals, unes que, en realitat, no aporten gaire res a la història que s’explica. Per exemple, el tema de la gavina, per descomptat, com el sucre gratuït que imbibeix de dolçor el gust fèrric de la sang, imagino, intentant suscitar la llàgrima fàcil del públic de cor tendre. O aquesta introducció familiar, també eminentment carregosa i supèrflua, on s’explica el què i el cóm, com si calgués, com si ho demanéssim nosaltres, el seu públic, per comprendre millor el què i el cóm. Quantes vegades ho haurem de dir que no cal ser tan explícits i exhaustius?

No, no calia, què hi farem. Acabant la pel·lícula, el gourmet deixa la caixa de crispetes buida al terra, fica cara de pòquer i passa el seu sedàs cinemàtic. Es mira amb posat crític el que resta i hi descobreix algunes seqüències d’acció prou tenses i esglaiadores, alguna nota còmica sincera i inesperada, un gran tauró assassí, i la Blake Lively deixant-se la pell en els moments crítics (mentre recita lacònicament les línies dramàtiques, clarament avorrida també d’aquestes cabòries). I la resta? La resta a la bassa, ocellot impertinent i fantasma de mare coratge inclosos.

No Comments

Post a Comment