web analytics
Title Image

The Signal

6

Certament, The Signal no era el que m’esperava, després de la fallida i ultra-avorrida Love. Ja havia classificat en William Eubank com un d’aquests directors indies que debuten amb un pretensiós drama de ciència ficció de títol estúpid (Love?!) per després passar olímpicament del gènere. Però no, no ha estat així.

Al seu segon llargmetratge en William deixa la direcció de fotografia i el disseny de producció en mans alienes per concentrar-se en el guió i la direcció. A més a més, abandona la pedanteria espacial per oferir-nos un misteri d’aquells que mantenen al públic menjant-se les ungles i fent conjectures.

I és que cal treure’s el barret davant el mestratge que demostra l’Eubank durant la primera part del film. A tall de road movie, ens apropa als seus protagonistes mitjançant diàlegs creïbles i relacions romàntiques adultes. I subratllo adultes. Que estrany que és això a la SF, comparat, per exemple, amb la risible cursileria de la recent Interstellar. Tota aquesta seqüència introductòria està puntuada amb flashbacks eteris, estil Terrence Malick, sobre l’origen de la lesió d’en Nic, el protagonista, i el seu progressiu allunyament de l’Haley. Uns magnífics Thwaites i Cooke (veure el demoníac paper de la darrera a la malmesa The Quiet Ones) donen vida a en Nic i l’Haley, respectivament, aconseguint que l’espectador mossegui l’ham de l’entramat teixit creat per l’Eubank i companyia.

Una transició found footage una mica impostada ens submergeix en el segon terç del film. Se’ns presenta ara el possible antagonista, en Laurence Fishburne, oferint una altra de les seves interpretacions, gairebé zen, com a doctor-agent del govern. Ara trepitgem ja terrenys més fantàstics, reminiscència d’aquella obra mestra d’en Vincenzo Natali, Cube, amb aquesta claustrofòbia asèptica, les càbales del protagonista i els intents de fugida. Aquí, lluny de resoldre el misteri, es plantegen nous interrogants que es resoldran en un tercer i darrer acte que manté aquesta estranyesa Lynch (l’editor del film és el mateix de Blue Velvet), abans de deslligar l’èpica Wachowski per la qual l’Eubank va ser guardonat amb el premi als millors efectes especials en el nostre estimat Festival de Sitges.

No revelaré més de l’argument, ja que The Signal s’assaboreix millor des de la completa ignorància. A més, cal agrair al film el fet de no lliurar a l’espectador totes les peces del trencaclosques, i que permeti exercitar aquest òrgan que tenim situat entre les orelles, cosa rara al cinema ianqui (veure una altra vegada la sobre-explicada Interstellar). Potser se li pot retreure el generar tantes expectatives i preguntes, fent que la resolució final resulti poc satisfactòria. De fet, quan vaig acabar de veure la pel·li creia que formava part d’una trilogia, o alguna cosa per l’estil. De qualsevol manera, estem davant d’una mostra de fantastique entretinguda i juganera, que expurga dels seus pecats precedents en William Eubank, i l’identifica com un nou talent a seguir.

No Comments

Post a Comment