web analytics
 

The Snare

4

Paco: The Snare… Arrisco amb aquesta o què? El tràiler sembla prometedor… Engrescador, si més no…
Paco: “Verdict: Mind Twisting Thriller” – Hollywood Investigator
Paco: “Do me a favor: grab yourself a copy, watch it all alone (on an empty stomach) and tell me what you thought of it!” – The Slaughtered Bird
Paco: “Then, the film unexpectedly turns gory. Extremely gory” – UK Horror Scene
Paco: Merda, l’hauré de mirar… Sí, me la miro.
Pere: Pinta a trunyo memorable
Paco: La caràtula, oi?
Pere: TOT. 01/02/2017. 20:41. KKB.

Vent. Música insidiosa. Un cementiri. Una aranya que defuig. Primer pla d’un conillet blanc esbudellat. Atrafegades mosques i un bon nombre de larves s’estan fotent un festí amb les despulles de l’animaló. Pla ras del pis. The Snare. El parany. No està gens malament com a entrada…

I seguim: l’Alice a la banyera, despullada, pensativa i temorosa. L’Eaoifa Forward té una d’aquestes belleses exòtiques de molt mal dir: segons com te la miris, la noia és ben maca o decididament lletja. Sobre les seves espatlles i l’ambigüitat de les seves formes, la seva cara, recolza el director bona part del seu periple, igualment ambigu. L’element de contrast el posa el noi, en Dan Paton, la discòrdia. El nervi i la testosterona. La sang. Entre tots dos mouen una acció que passa pràcticament desapercebuda entre tant de suggeriment contingut, tancament reclusiu, seqüències oníriques, malsons, records i primer plans propers, sempre preciosistes, sempre impactants. Els objectes. Els personatges. El decorat. La tercera figura, la rossa de bon veure i voluntat trencadissa, tenca el trio que se les ha de veure a venir al parany, aquest àtic de lloguer a primera línia de costa, embruixat, posseït per un ens malèvol i incorpori del que no se’ns parla gaire, per no dir gens. El pare abans i el fantasma llavors conformarien la força que empeny aquest bucle tancat de degeneració i mort, incidint en l’Alice, irradiant a través d’ella. Perquè l’Alice és… és…

Nah! Val, ho reconec: he begut i no he entès gaire res del que estava veient. Sobraven uns quants dels centilitres que he engolit inconscientment mentre em mirava encuriosit primer, fastiguejat després, aquesta producció anglesa que, si bé presenta un visual encisador, falla estrepitosament en quant a narrativa. Dit d’una altra manera: no he entès un cagarro. Sospito que no és (només) culpa de la cervesa que ara lubrica els meus intersticis.

The Snare és una pel·lícula punyent, desagradable i poc donada a les concessions, voleiant en la línia de The Divide (2011) en quant a mala maror, brutícia i conflicte entre persones recloses contra la seva voluntat. La pel·lícula està molt ben enregistrada i les actuacions són prou convincents. La seqüència del wàter o el tema del menjar, per exemple, havien de provocar importants calfreds durant el seu rodatge. El cas és que se’n van sortir prou bé. L’entorn, el maquillatge, la banda sonora i els efectes sonors excel·leixen bona part del film, assegurant el cèrcol, el parany que es tenca sobre un espectador que segueix anticipant la deflagració violenta més enllà de l’equador del metratge. El cinèfil fet a si mateix, però, comença a activar les alarmes quan detecta un excés de lentitud, explotiation a debades, i un pessic de torture porn sense factura narrativa. S’està donant per suposat massa, i s’està oferint massa poc, així que aquí un servidor comença a empipar-se i, el que és encara pitjor, a avorrir-se. La quincalla està bé, però només amb això no fem res de res.

Com a Rupture (2016), The Snare deambula per un parell o tres de línies d’acció sense acabar-se de decidir per cap d’elles. Aixeca la perdiu i deixa que voli. Aviat s’alça una segona i una tercera, però cap caçador no intenta fer blanc, o, si ho fa, a mi no m’ha quedat gens clar. Els recursos agafats de The Shinning (1980), el terror sobrenatural subtil i esquiu de The Canal (2014) i el drama del conflicte que estimula una tàcita privació de la llibertat, la set i la gana, com a The Hole (2001), queden arreplegats entorn les nombroses seqüències fortes, riques en sordidesa, bogeria i degradació. Al capdavall, la pel·lícula suscita la temuda pregunta: envàs on vas? Quina és la teva finalitat última? M’estàs prenent el pèl? Compte que ja estic prou calb com per tolerar aquestes confiances, eh!? Llàstima de producte. Pena de guió.

No Comments

Post a Comment