web analytics
Title Image

The Survivalist

5

Ara no recordo a sant de què venia tan singular conversa. Una amiga meva es sincerava amb un taxatiu: “Paco: les noies som dolentes. No te’n pots fiar!”. Divertit (i una mica perplex), jo continuava: “Totes? Tu ets dolenta?”. I ella sentenciava: “Totes”. Per aquesta amiga meva les noies són el mal, i els nois, només un xic estúpids. Les noies en peu de guerra combaten sense quarter i no tenen pietat. La noia despitada, per exemple, esdevé una bèstia perillosa que, si la deixes fer, pot soscavar la teva fortuna i preparar una tomba poc profunda al teu voltant abans de que ni tan sols te n’adonis. El noi rebutjat abaixa el cap i ploriqueja dolgut, ferit al bell mig del seu delicat ego. Podríem passar-nos hores jugant al sexisme fàcil, ple de tòpics i comparacions ocioses. Jo no crec que les noies siguin ni més ni menys dolentes que els nois. Per començar, què vol dir això de ser bo o dolent? Reconec, això sí, que les dones, així, a l’engròs, són més pragmàtiques. És una forma de pragmatisme en el que poc o res tenen a veure les matemàtiques i el raonament científic. És el tipus d’avantatge que permet acotxar vida nova sacrificant el benestar propi. És aquest sisè sentit per la supervivència d’un que poden ser dos, o un només, si s’escau, però que sigui el nou, el petit. El feble. I, sí, segons com, aquest tallant pot ser cruel.

Avui presentem al Korova The Survivalist, una drama post-apocalíptic anglès que aposta molt fort per la senzillesa i una forma de versemblança així com molt natural, despullada. Sense pràcticament utilitzar un diàleg que, en aquest context assalvatgit, podria passar per superflu i innecessari, l’autor, un Stephen Fingleton que tot just comença a enlairar una incipient carrera, va filant la seva diatriba amb una convicció decidida i conscienciosa. Serveixi d’exemple aquesta introducció directa, senzilla i visual com poques, mentre seguim l’evolució de dues línies contínues, una de blava, l’altra vermella, il·lustrant el devenir de la població humana i l’obtenció paral·lela de petroli. Què passa quan s’acaba el petroli? Ah, xiquets, passa que llepem molt i llepem fort. Passa que s’inverteix el pendent d’aquesta línia continua en creixement exponencial. Vegin Tooth and Nail per una aproximació més mogudeta i explícita d’aquest “i si… s’acabés el petroli!?”. A mi personalment em preocupa més que s’acabi el plom o les abelles, però, eh, que, sobre gustos i preferències, massa s’ha escrit, i massa encara queda per escriure. Mentrestant anem trampejant i fent conjectures ocioses.

El cas és que no sabem com estan les coses allà fora però, per l’actitud del noi, sembla que no gens alegres. Disciplina, solitud i rigor autoimposats, mentre el supervivent entoma dia a dia el notable repte de sobreviure la falta de petroli nodrint la voraç necessitat energètica de l’espècie humana i l’enviliment subsegüent a la manca de la droga per antonomàsia. Oh, no, no penseu: tot sembla prou de puta mare, mentre el noi conrea el seu hortet i foragita contundentment algun que altre rodamón, parapetat en aquesta tosca cabana que s’ha buscat al bell mig del bosc. Brilla el sol i la naturalesa proveeix amb (més o menys) abundant verdor. Una verdor claustrofòbica, per cert, i solitària, a més, quan tothom sembla voler-s’hi amagar, aquí, en aquest tros de terreny, defugint el més cap allà amb autèntica paor, però sense dret a quedar-s’hi.

Tot i la bona interpretació de l’actor principal (en Martin McCann, solvent però exigu secundari a produccions com ’71 o Clash of the Titans), s’ha de fer un remarcable acte de fe per acceptar que l’assumpte està però que molt cardat i que, en aquest futur incert, no pots badar ni un segon. En aquets sentit, potser li falta al film una fina pàtina d’immundícia, penúries i horror per fer entrar més profundament el punyal del neguit en la pell d’un espectador que, des del sofà de casa i sota l’aixopluc de la llum omnipresent i l’aigua corrent, pot tenir problemes en veure el problema com a tal. I desprès passa que arriben les noies i el grau s’accentua, és clar. Però tampoc tan clar com sembla ser. Com abans a Z for Zachariah, tres són multitud, en un món sense televisió digital ni lavabos públics. Aviat es formen aliances i es fan paleses suspicàcies velades. El rei de si mateix dubta i sembla fer fallida, i la corona es disputada amb una certa indecisió entre la vella i la jove. El jove i la jove. La vella i el jove. Els estris trinxants canvien de mans, i una inestable coalició que tot just despunta ja trontolla a batzegades. Si a Z for Zachariah dos mascles es donen figurades hòsties per la (possiblement) darrera femella fèrtil i de bon veure del planeta, què passarà en aquest escenari, on dues noies s’han de conformar (o no) amb un sol noi?

Bé, no hi ha gaire més a dir sense rebentar un argument tancat amb tossuderia, escenari intimista i pressupost molt contingut. Es fa notar la perícia del director i el gran treball dels actors però, com comentava abans, el problema que fa pressió sobre els personatges queda una mica massa difús, i més d’un trobarà exagerada la negativitat de les decisions que aquests tres prenen, sols o per separat. Quatre fotogrames suggeridors proposant una perspectiva aclaridora de la naturalesa deletèria del que trobem fora els límits d’aquest clar al bosc haguessin ajudat a fer més copsadora una situació que, igualment, passa, si no per original i engrescadora, sí per coherent i molt ben enregistrada.

No Comments

Post a Comment