web analytics
Title Image

The Taking

2

No sé cóm ni per què arribo a la ressenya de The Taking de l’IMDB. Possessió demoníaca i metratge trobat del 2014. Ja trigo a cardar el camp. Alguna cosa em reté contra la meva voluntat. És aquest número daurat que brilla curvilini al bell mig de la pantalla: l’opinió pública li dona a la pel·lícula un aprovat alt, un notori 6, cosa que és prou sorprenent tractant-se d’una pel·lícula de gènere sense actors de renom. Aquestes coses passen quan el producte s’ha estrenat recentment, i són els incondicionals els que s’atansen a dir la seva. La nota a l’IMDB d’aquests primers mesos desprès de l’estrena resta inflada per la predisposició d’un públic que li és majorment afí. No és fins més tard, quan més i més navegants passen per cèrcol, que la puntuació no es normalitza, empesa per la deriva d’una estadística exacta basada en el poder de la multitud. Només llavors, la puntuació consolida, apropant-se a una sort de valoració objectiva, entenent per objectiu el promig d’un nombre prou contundent de valors específics. Jo és que sóc de ciències, sabeu? Si la cosa no segueix una distribució normal en la que poder comprovar una significació estadística, com que no trempo. (De)formació professional, que en diuen. Sí, ja ho sé. A vegades em costa viure amb mi mateix.

A The Taking (i sempre segons l’IMDB), és el promig de la nota d’una bona colla la que aprova la producció amb un sorprenent 6 sobre 10. Poca broma, són 12.847 les persones que, a dia d’avui, han puntuat la pel·lícula. Anuncia el seu pòster que és dels productors de X-Men: First Class i Trick ‘r Treat (Bad Hat Harry Productions), com si això ho expliqués absolutament tot. Ah, collons! Si és dels mateixos productors que X-Men, ha de ser la puta canya! Patètic miserable inconscient i desafortunat, aquest tipus de bagatge no implica absolutament res. Per no explicar, no explica ni la nota. O no ho hauria de fer, que no vull pensar malament de l’IMDB. Així i tot, buscant tímidament una mica de contrast, he llegit quatre o cinc ressenyes que anticipaven un inici fluixet però intrigant, bones actuacions, una deriva prometedora i un final crepuscular. Misteri, tensió i terror en una pel·lícula ben treballada, esglaiadora i original, segons una d’elles, la mare que el va parir… L’altre es molestava quan un tercer li replicava, dient que, si hagués parat més atenció, potser no s’hagués avorrit tant durant el visualitzat de la pel·lícula en qüestió. És clar que sí, nano! Amb un parell! Si no t’agrada una obra és culpa teva i només teva. No me’n queda cap mena de dubte, d’això. Veieu que vull dir amb els “incondicionals”?

El film és un trunyo monumental, per què ens hauríem d’encaparrar més. De lo pitjor que he vist en quant a possessions demoníaques (The Possession of Michael King), found foutage (The Gallows) i velles senils amb pulsacions tangencialment homicides (The Visit). Dir que la pel·lícula és lenta és quedar-se curt. La pel·lícula oscil·la en passets curts, de davant enrere, i un altre cop endavant. I un altre cop enrere. De la casa al jardí. Del jardí a les golfes. De les golfes a l’hospital. I tornem-hi. Capitalitzen amb una manca d’escrúpols absolutament descoratjadora l’assumpte de l’Alzheimer i les seves nefastes conseqüències. No sóc de reprendre tractes poc encertats, però és que aquí pixen fora de test d’una forma prou gratuïta. Potser ha estat aquesta la part que més por m’ha fet, de fet, quan la noieta de trets asiàtics explica la hipòtesis de la seva tesis doctoral, raó per la qual ella i un parell de col·legues es dedicaran a emprenyar una vella senil i malalta. De la casa al jardí, les golfes, l’hospital, i tornem-hi. Càmeres al pis. Càmeres a l’habitació. A la cuina. Al lavabo. Càmera en mà, amb un focus de Cal Déu. Rigor científic, sobretot. No fos cas que fallin els llums i ens perdem alguna cosa important, com, què sé jo, la iaia cagant. Mateixa dèria, escenari i plantejament similar que en el cas de Paranormal Activity: The Ghost Dimension, un altre trunyot de proporcions monstruoses.

Exasperant seguiment continu de la pobre vella i la seva perillosa malaltia, que aviat transmuta en quelcom més, amb bitxos, pústules i vòmits, finestres que s’obren d’improvís, portes que grinyolen, coses que cauen i trastos que es mouen a sotracs. Com la càmera, que també fa el burro en excés, integrant voluntariosa totes les pestes del (puto) found foutage (de merda). O aquestes actuacions d’un amateurisme fragant, només superades en malaptesa per un guió ple d’inconsistències que entoma, ja més cap al final, vells clixés i escenaris foscos i tancats que, oportunament, mantenen el pressupost ben contingut. Ah! Que la mare l’ha posseït l’esperit corrupte d’un satànic!? Menys mal que no és l’Alzheimer, que ja m’estava ben amoïnant!!

Tags:
No Comments

Post a Comment