web analytics
 

The Void

7

Odio perdre ressenyes per culpa de l’endimoniada informàtica. La primera vegada que em va passar vaig decidir que ja era hora de fer una còpia de seguretat del que anava escrivint, a més de conservar les notes prèvies en paper. La segona vegada va ser una autèntica escabetxada. Vaig estar dies de mal humor i després d’un temps de reflexió vaig decidir que no em costava gaire res guardar una còpia de la còpia de seguretat. Bé, en realitat sí, em fastigueja perdre el temps així, quan es suposa que informatitzar els escrits ha d’estalviar-nos unes precioses hores de la vida i donar més temps lliure. La tercera vegada que em va passar m’ho vaig prendre com una broma pesada i sense gràcia. Vaig entendre que no importa cóm de previngut siguis ni el nombre de còpies de seguretat que guardis a diferents discs durs, al núvol o cisellades sobre una tauleta de roca. Els desastres d’aquest tipus ocorren, l’univers és el caos, i el demiürg un malparit xamós que s’obstina en fotre-te-la de qualsevol de les maneres possibles.

Tota aquesta tirallonga sobre les debades informàtiques al sinus d’una vida tipus ve perquè fa unes setmanes va passar de nou, el desastre. No va ser tan greu com altres vegades. Només vaig perdre 4 o 5 ressenyes acabades o a mig escriure. Una putada sí, però no tan catastròfica com en d’altres ocasions. En qualsevol cas, la única solució torna a ser la de reescriure de nou a partir de les notes i el record del to global o la idea principal de l’article. I què passa gairebé sempre que em poso a escriure-les per segona vegada el que ja he escrit una primera? Ah, doncs passa que m’avorreixo. I l’avorriment porta a la mandra. I la mandra m’indica que millor que m’ho deixi pel proper dia o el proper mes o la propera reencarnació. I així vaig fent i ja tinc un munt de notes acumulades sobre l’anàlisi de films que no han vist la llum del dia i el meu cervell ja dóna per acabades i lliurades. Ah! Quin desfici incontrolable!

La de The Void és el cas d’una d’aquestes ressenyes acabades que s’han evaporat com l’èter. I em fa molta pena, de pena de la de veritat, deixar sense comentar una de les millors obres de terror del 2016. Per aquesta raó he lluitat contra els meus dimonis i manies personals i he fet un esforç per oferir-vos un breu comentari sobre la pel·lícula que ens ocupa. Res a veure amb la saberuda necròpsia fílmica que es va empassar la xarxa, és clar. Em sap greu però us haureu de conformar. Suposo que tampoc no aportava gaire res el fet de llistar les dades ocultistes amb les que relacionava la rica simbologia de The Void. Pot ser en un altre moment o en un proper article enceti de bell nou aquella línia argumental, qui ho sap. Ara decididament no.

Centrem-nos en el tema: el més curiós d’aquesta pel·lícula és la seva naturalesa genèrica, seriosa i tremendista, emmarcada de ple en el que coneixem com a horror còsmic i dibuixada amb una mena de barroquisme per acumulació d’imatges preexistents dins l’inconscient de tot aficionat a la sèrie B clàssica. Explicat en cristià, seria com presenciar un espectacular combat entre en H. P. Lovecraft i en John Carpenter, amb l’Stuart Gordon i en Clive Barker cridant com endimoniats al costat del ring. Són els temes del primer, explicats amb els recursos visuals del segon, tercer i quart i adaptats a un pressupost prou ajustat. Res de malbarataments, que aquí els diners es posen a la pantalla en forma de convincents efectes visuals realitzats per un dels autors, l’Steven Kostanski concretament, un especialista en el camp del maquillatge. De fet, l’Steven és un membre del col·lectiu retro satíric fantàstic ASTRON 6, ja conegut per productes de culte com The EditorManborg o Father’s Day, que aquí es quadra i decideix prescindir de l’humor i la bogeria pròpia del grup per llançar una estocada d’horror modern amb cert regust vintage a un mercat narcotitzat pels productes sense personalitat. L’Steven no només aconsegueix el propòsit de cagar-nos de por i fer-nos sentir com insignificants motes de pols dins un univers cruel i incognoscible, sinó que s’erigeix en autèntica obra de culte i entra arrasant al meu top10 del 2016. Una obra, doncs, a re-visitar i model del que hauria de ser el fantastique de sèrie B del segle XXI. Amb tot, és ben cert que enyoraré una miqueta la vena cafre del duo de directors, evidenciada a Father’s Day o a Manborg, bé que aquest és el clar cas d’un sacrifici en pro d’un bé més gran, així que benvinguda sigui la metamorfosi.

I ara sí, resem una pregària a Sant Google perquè aquesta ressenya no se l’empassi la world wide web, perquè us puc assegurar que la propera vegada llançaré el teclat per la finestra (l’ordinador no, és clar, que val una pasta i no sóc tan babau). I ja sabeu nois, feu còpia de seguretat de tots els vostres documents i veneu cara la vostra virginit… Uix, vull dir privacitat!!

No Comments

Post a Comment