web analytics
Title Image

The Wolf of Wall Street

6

Prosperen els biòpics sobre gent que s’enriqueix fastigosa i precipitadament, aprofitant els subterfugis que permet el sistema capitalista imperant, i començant des d’aquest llindar bàsic on romanem la gran majoria dels mortals. Suposo que es natural que aquestes històries de talent aplicat amb solvència i inapel·lable superació personal cridin l’atenció. Qui més qui menys, tots voldríem veure més dígits positius als nostres respectius comptes bancaris, i envoltar-nos d’aquesta fastuositat opulenta que confereix la riquesa desproporcionada. Si no, sempre hi haurà l’art escènic per permetre’ns somiar una mica i alliçonar-nos, de pas, sobre el perill implícit, el doble tallant d’aquest tipus de sort buscada. No, no senyors: els diners no garanteixen la felicitat! En qualsevol cas, seguim somiant, més que amb el poder, amb la llibertat que ha de proporcionar un compte corrent de més de set dígits i, encara més i millor, la capacitat d’aconseguir-ho mitjançant les pròpies habilitats. Oh, sí, ens encanta aquesta merda!

S’explica així l’èxit de documentals sobre la vida i miracle de rutilants estrelles, com en Lionel Messi (Messi), i la seva replica immediata, sobre en Cristiano Ronaldo (Ronaldo), o biòpics més o menys sincers i/o exhaustius sobre personalitats més o menys conegudes, com el que narra la vida i obra de l’Steve Jobs a la pel·lícula que duu per títol el mateix nom, o el tenaç venedor que representa en Will Smith a The Pursuit of Happyness. Sortint dels marges d’aquesta legalitat difusa, la que permet amassar tanta fortuna a un sol individu, trobem propostes encara més interessants, quan sumem al poder del diners la corrupció i l’avarícia per sobre totes les altres necessitats terrenals. Aquí ja juguem amb foc, com a Wall Street, o The Godfather i, per què no, a Scarface. Aquests són també emprenedors iconoclàstics del món del cine que volen diners en abundància i busquen la forma més ràpida i eficaç d’aconseguir-los. Si pel camí han de sacrificar alguna tonteria com, què sé jo, la moralitat i l’estabilitat d’una vida sense riscos, a tu que què més et dóna? La tessitura es posa de manifest una mica a la divertida comèdia The Family Man, de quan en Nicolas Cage encara no fotia tanta puta llàstima: ric i poderós, o mediocre però familiar, complet i tranquil?

The Wolf of Wall Street narra de forma molt succinta la “veritable” història d’en Jordan Belfort, un emprenedor sense escrúpols; un corredor de borsa extremadament talentós en això de vendre motos, moure diner fictici emportant-se’n suculentes comissions i embutxacar-se així, de forma il·lícita, els diners del contribuent. Dic que s’explica de forma molt lleugereta perquè, en realitat, el nucli dur del que va passar o deixar de passar en la vida de l’home es passa succintament, i tot el pes de la pel·lícula recau íntegrament en les festasses i les excentricitats del personatge. Ja ens ho recorda el propi protagonista en un moment donat, mirant directe a la càmera i somrient amb maliciosa complicitat: a vosaltres no us interessen els tecnicismes, vosaltres el que voleu és tomàquet! No seré jo qui discuteixi les paraules d’un Leonardo DiCaprio en estat de gràcia, comodíssim, hom diria, al paper d’eixelebrat messies del capitalisme més descarnat i putero i drogoaddicte irremeiable.

Així i tot, trobo que tres hores de putes en pilotes, drogues a dojo i les estúpides barbaritats d’una colla de rics opulents i corruptes, sense més rerefons que la complicitat puntual que s’esdevé entre el narrador i el seu públic, acaben per cansar el més entusiasta dels espectadors. Es mareja la perdiu, saltant de delirant bajanada en delirant bajanada, evitant els conflictes o els repunts dramàtics que poguessin treure acceleració a la comèdia més desbocada i gamberra. I, insisteixo, que a mi ja m’estava bé així, però, potser, no tant com per aguantar-ho 180 minuts non-stop, i potser tampoc si es mencionen o si s’insinuen situacions i conflictes més profunds i complicats del que la pel·lícula estava disposada a narrar. Per exemple, la figura i deriva del detectiu que empaita el nostre protagonista (Kyle Chandler), o la d’aquell referent professional del principi, un magnífic i divertidíssim Matthew McConaughey que, incomprensiblement, no torna a fer acte de presència. Divertida i esbojarrada, la pel·lícula peca, com el seu protagonista, d’un excés de cel amb la festa i la disbauxa, i acaba per cansar un xic, per histriònica, reiterativa i superficial. Bé per una tarda llarga, i si no hi ha res millor a fer.

No Comments

Post a Comment