web analytics
 

They Look Like People

7

Al·lucinacions visuals i auditives degudes a l’esquizofrènia, o la més escabrosa realitat? They Look Like People implanta aquest dubte incòmode a la ment de l’espectador per construir un terrorífic malson tenyit de paranoia i incertesa, amb un pressupost força limitat, i un parell de intèrprets que es deixen la pell quan treballen.

Jugant amb els escassos mitjans dels que en disposa, en Perry Blackshear, el director i guionista de They Look Like People, rebrega al màxim pel seu debut la seva capacitat tècnica. Empra ominosos contrallums, hipnòtics encavalcaments d’àudio, crus primers plans, i inquietants fora de quadre, aconseguint alguns dels millors instants d’horror sostingut de l’any. La primera escena, sense anar més lluny, ens mostra un personatge quan observa la seva dona mentre dorm. Demostra, en la seva simplicitat minimalista, lo senzill que li resulta a l’autor posar-nos la pell de gallina. Un talent agut i innat per l’estampa esgarrifosa s’encarrega de certificar durant tot el metratge aquesta punyent fantasia paranoica.

Aquest ianqui debutant no en té prou amb fer-nos patir i dubtar durant mitja hora llarga, no. L’abast d’aquesta petita història urbana engloba temes tan interessants com la neurosi de la vida moderna, o les petites malalties que afecten al ciutadà tipus al sistema capitalista. Com un cirurgià, en Perry aplica el seu gèlid escalpel al rutinari infern d’aparences on viuen, enxampats, els seus personatges. L’escenari s’aplica, per extensió, a qualsevol de nosaltres. És la por. La por a l’altre. La inseguretat i la manca de certeses. La incomunicació, i la impossibilitat d’una realització personal a un entorn hostil per l’individu. Tot plegat, un cruel parany sense escapatòria.

Fins i tot traient mèrit a un guió una mica estirat, la capacitat d’aquest creador per palesar difícils qüestions es mereix un gran aplaudiment. Per exemple: aquest coprotagonista i la seva obsessió amb una idea imposada pels altres del triomf. Un personatge neuròtic buscant respostes en el déu contemporani, Google, i en les paraules buides d’un enregistrament d’autoajuda massa personal. Trobo la seva història tan interessant com la lluita per recuperar el seny per part del protagonista. Tots dos, éssers trencats, fracassats, vençuts en un combat arreglat. Incapaços d’enfrontar-se a una societat estranya que els exclou. Una societat formada pels “ells” del títol. Semblen persones, però no ho són pas…

Recomanada per gourmets del terror de baix pressupost més original, també interessarà a paranoics, neuròtics, esquizofrènics, esclaus del sistema capitalista i desencantats amb la vida moderna en general.

1 Comment
  • Paco Ortega

    28 de maig de 2016 at 00:21 Respon

    Uf, nano! Els pèls com escàrpies! Juntament amb The Witch, la pel·lícula més terrorífica i inquietant que he vist els darrers anys!!

Post a Comment