web analytics
Title Image

Time Lapse

8

Parlàvem l’altre dia sobre les múltiples i engrescadores implicacions que la ciència ficció atribueix als viatges en el temps. En Juan feia una observació prou pertinent en referir-se a la forma en que uns i altres entomem unes trames que fàcilment poden incloure fal·làcies o sense sentits de difícil digestió. Els científics que ens vanagloriem de ser-ho, sovint, més cap quadrats que la resta dels mortals, tenim tendència a ser especialment crítics amb algunes relacions causals, més probablement, perquè gran part del nostre treball es fonamenta en continus causa-efecte dels que no podem (ni volem) dubtar. Tenim massa present la lògica proposicional i l’avaluació d’una possibilitat real en contexts on potser no caldria. Així, ens ho passem en gran amb el no reason d’en Dupieux o en Lynch però ens irriten les inconsistències argumentals de la ciència ficció que pretén passar per creïble assentada en un diàleg amb el que no combrega (quan no es digna a fer-ho, vull dir). p o q. No q. Llavors p. No p!? Ja l’hem parit…

Aquí tenim avui, senyores i senyors, una darrera incursió en els salts temporals que a mi personalment m’ha deixat una molt bona sensació (i tot i que reconec per necessari un segon visualitzat, com a mínim, per treure’m de sobre aquesta lleugera sensació (fictícia, més probablement) de que m’han pres la camisa). De fet, el tal Bradley King ha arrasat a diversos festivals de cine amb la seva curiosa (i curosa) opera prima, de baix pressupost, sí, però pensada i preparada amb un gust per les bones maneres i la coherència que difícilment podrà empipar els amants del gènere, siguin aquests del tipus que siguin.

Atents a l’escenari i delirant punt de partida: dos joves companys de pis i la xicota d’un d’ells descobreixen a casa del veí una gegantina càmera de fer fotos que anticipa la imatge unes 24 hores. Punt (i seguit).

Sí, oi!? El primer que ve al cap és un cínic “val, i això què?”. Comença a avançar la pel·lícula i comproves sorprès que el director en treu molt bon profit de tot plegat. Acceptes segons quines alternatives i conseqüències teòriques només en la mesura que els nanos que protagonitzen la historia les donen per bones. Pots pensar que tu no ho faries així però, compte, que ja se’n cuiden prou de deixar clar sota quin pretext cada un dels tres actua com ho fa. Llavors observes que la cosa s’entortolliga una barbaritat i, instintivament, anticipes la sortida per la tangent, l’escapisme típic dels autors que s’enganxen els dits amb inventives massa complicades.

Però, no, res d’això: fins on jo he sabut veure, en Bradley aguanta el tipus i s’ho munta de tal manera que fins i tot la resolució final resulta del tot convincent. I poca broma que, tal i com estaven les coses, el mèrit és gran, molt gran. Així que, em trec el barret i saludo: molt bon dia i molt ben benvingut, Sr. King. Sigui vostè prou eixerit com per mantenir-nos al corrent de les seves properes incursions en la ciència ficció. Estaré expectant. Gràcies.

No Comments

Post a Comment