web analytics
 

Tomorrow, When the War Began

2

Un grupet d’adolescents s’adonen quan tornen d’acampada que una milícia asiàtica ha envaït Austràlia i capturat els seus familiars i coneguts. Els nois decideixen lluitar per la llibertat i sabotejar els pèrfids plans d’aquests invasors ambarins.

Fantàstic. Certament, no tinc remei. Me la vaig empassar fins la canella amb The 5th Wave, prometent-me a mi mateix que mai més no hi tornaria. Un any desprès aquí estic novament, contemplant avorrit com el jovent aprèn ràpid i bé a fer us d’unes armes de foc que a penes si és capaç de sostenir. Desenganyeu-vos canalla, el Call of Duty és una cosa i la guerra oberta, amb bales d’aquestes que maten, una de ben diferent. La joventut, l’amistat, l’amor, el somriure, la manicura i la dutxa calenta de cada dia són el tipus de coses que un conflicte armat d’aquesta índole esborra fàcil, ràpid i bé.

El cas és que no sé perquè collons m’he posat a veure Tomorrow, When the War Began sabent com sabia el que m’anava a trobar. Menteixo: sí, sí que ho sé. Ha estat per l’engrescador títol, pel fet de ser una producció australiana i perquè un dia tal que avui el governant d’un país com és Corea del Nord ha fet un lleig al veí nipó, llançant-li un míssil de mig-llarg abast als morros. Un altre de tants, direu, que al tal Kim Jong-un ja li agrada això de treure’s la tita i passejar-la per davant de mig planeta. Amb una petita diferència en la d’avui: a l’altra banda del Pacífic trobem ara un altre Kim Jong-un, més pàl·lid, més ros i més americà, però tant o més beneit que el Kim Jong-un original i endogàmic. Així que ja tenim en Donald John Trump dictant-li amb posat histriònic a qui sigui que li escriu els tweets la resposta a la flatulència nordcoreana: “It won’t happen!”, no passarà, referint-se a les successives proves militars que en Kim Jong-un té programades. Ja ens dirà vostè, Mr. President, com pensa impedir-li-ho. O millor no, no ens ho digui.

El cas és que ja la tenim muntada, la guerra de tites. Digueu-me ocell de mal averany si voleu però per coses infinitament més insignificants han esclatat importants conflictes internacionals. Amb dos pesos pesats com aquests a sengles cantons del quadrilàter, pallassos famèlics d’èxit i notorietat a càrrec de potents exèrcits i arsenal abundant, les nostres possibilitats d’arribar a vell cotitzen a la baixa. Som temps convulsos els que vivim, i tot i aquesta sensació de fàcil esdevenir en la que l’europeu mitjà sembla navegar. Un branquilló, una onada, l’error de càlcul d’un becari nordcoreà, o el mal dia que en Trump ofengui qui no ha d’ofendre i les premisses d’aquesta pel·lícula podrien ben bé fer-se realitat.

Ah, sí, la pel·lícula, perdoneu…

El singular cognom de Beattie s’associa sovint a èxits de taquilla com Australia, Pirates of the Caribbean: The Curse of the Black Pearl o Derailed. A la creativitat de l’Stuart Beattie com a guionista se li pressuposa el germen de propostes tan encertades com Collateral o l’adaptació cinematogràfica de la novel·la gràfica 30 Days of Night. Amb el tímid desig d’estar al comandament de la seva pròpia escriptura per dur-la a la gran pantalla, en Beattie va optar per fer el seu debut com a director mitjançant la primera novel·la de la sèrie homònima del seu compatriota John Marsden, pertinentment adaptada a la pantalla. Nens macos i nenes de bon veure que un bon dia es descobreixen orfes de pare i mare i amb l’enemic plantat al jardí de casa. Fluixet com a escenari i punt departida, és en aquesta conducció ociosa i desmanegada on Tomorrow, When the War Began fa aigües per tot arreu. Entenem que es busca la senzillesa del romanç juvenil, el drama lleugeret i l’acció eixelebrada per rubricar un èxit de taquilla dirigit a un públic molt concret, el mateix que fa cua davant el cine per empassar-se amb crispetes propostes com The Maze Runner, The Hunger Games, Insurgent o Twilight. Cap problema amb això, de veritat. Les pretensions ocioses del jovent actual i les seves esbojarrades pulsions és el que tenen. És lícit voler fer-se uns calerons amb tanta hormona esvalotada. Ara bé, sense perdre la perspectiva ni pretendre el públic per idiota. O sigui que, per exemple, no em rebaixin el nivell de l’enemic per fer prosperar les heroïcitats dels protagonistes que llavors tot comença a grinyolar fort. Entenc els romanços i les cabòries dels ni-nis que un bon dia es veuen empesos a agafar un fusell d’assalt per fer-lo anar. Ves a saber si no és això precisament el que estan esperant, al que estan destinats milers de milions de joves ociosos avui dia, Déu ens agafi confessats. El que fa de mal pair i empipa greument és, però, l’absoluta falta d’esma d’aquest exèrcit invasor, incapaç de repel·lir els atacs dels quatre arreplegats que el burxa. Com a The 5th Wave, però pitjor, queda un passeig de cares maques i joves jugant a l’amor i la guerra contra un enemic així com absent, tant o més secundari que els humans en el segon dels guions que l’Stuart Beattie va conduir de la maneta cap a la gran pantalla, ni més ni menys que el de I, Frankenstein. Bé Beattie, bé. Bé no, molt bé.

No Comments

Post a Comment