web analytics
 

top10juan2016

Cada any per aquestes dates els aficionats al cinema en general, i al fantàstic en particular, ens convertim en una colla de ploraneres. Quan analitzem el millor i el pitjor de l’any que ens deixa mai estem contents del tot. Tant si hi ha un parell d’obres mestres entre un reguitzell de productes mediocres, com quan hi ha una dotzena de pel·lícules interessants sense cap que passi a la història del cel·luloide per mèrits propis, sempre hi ha un motiu per protestar. La fallada, sigui per qualitat, quantitat o manca de sincronia, és suficient per carregar-se tot un any d’entreteniment.

Per no variar, jo porto donant la llauna sobre l’extrema pobresa del fantastique que ens ha tocat patir aquest any des de començaments del 2016. Tot i així, ara i vist en retrospectiva, trobo que no tot ha estat tan dolent, ni molt menys. Tampoc no ha estat pas bo, compte, no ens enganyem. De fet, en condicions normals pocs d’aquests films haurien entrat en el meu Top 10 de l’any. Potser els hauria esmentat de passada, o potser n’hauria relegat un o dos a la cua d’una llista més rica. Actualment, i donat el panorama, la meva norma per elaborar aquests best of és ben senzilla: només introduir-hi pel·lícules que em miraria voluntariós de bell nou. Crec que només tres o quatre entre tota la selecció que segueix compleixen aquesta norma. Què hi farem, la tradició anual mana. A més, no tindria cap sentit fer un Top 10 d’un parell o tres títols.

Abans d’entrar en matèria, i per no fer-me pesat amb el ball de noms i referències, m’agradaria esmentar moltràpidament uns pocs detalls. Com sempre, dins la llista no s’inclou cinema que no pugui ser considerat “de gènere”, ni tampoc les sèries de televisió, bé que, amb tota seguretat, moltes d’elles mereixen el privilegi més que no pas alguns aquests llargmetratges. De fet, meravelles com Stranger Things, The OA, Westworld, Braindead, la tercera temporada de Black Mirror, OutcastTravelers o Incorporated són en veritat les obres clau amb les que s’hauria de mesurar el pols a l’any. Gairebé cap llargmetratge produït aquesta temporada mereix arrabassar el primer lloc en ambició, fantasia ni devessall imaginatiu a aquests productes per entregues. Per tant, recomano encaridament el visionat d’aquestes meravelles abans d’abordar qualsevol dels Top 10 del 2016, inclòs el meu.

Curiosament, cada vegada més figures clau de la indústria cinematogràfica es passen a produir històries de format llarg per televisió. Sembla que el fet d’alliberar-se de la constricció temporal que imposa la gran pantalla hagués imbuït aquests autors de renovades energies creatives. Lluminàries del fantastique com en Sam Raimi, Vincenzo Natali, Adam Wingard o Zal Batmanglij ja s’han passat a l’altre costat. Més probablement, en anys venidors veurem augmentar la llista. Què està passant, us preguntareu. Vivim un altra hecatombe com la dels 50s, quan el cel·luloide gairebé va desaparèixer? Ni puta idea, francament. Però en aquesta batalla del cinema vs. la TV em queda prou clar que el primer està perdent. La cartellera cada vegada es tenyeix més i més d’un infantilisme persistent i rudimentari. Les estrenes no aconsegueixen atreure un públic desenganyat, cansat de merdes, que s’estima més gaudir l’econòmica comoditat de ca seva. Els avantatges de la televisió per un gènere com la fantasia es fan paleses en la major llargària d’unes històries que ofereixen la possibilitat de traduir a imatges universos més complexos i fascinants, uns que el cinema trigaria anys en desenvolupar. També els costos de producció i distribució s’abarateixen en la petita pantalla, i l’abast del producte arriba a sectors poc o gens propensos a visitar una sala de cine.

Només veig els aspectes positius derivats d’aquesta sana competència, una que durant l’any que deixem enrere la indústria de Hollywood no ha sabut pas enfrontar. A més a més, destacaria l’augment en qualitat i les aspiracions del cinema asiàtic, que tot i seguir ocupant un nínxol petit a occident, ofereix productes que afegeixen espectacularitat i interès amb facilitat al panorama occidental. Aquest any l’ha acaparat per golejada Corea del Sud, amb una oferta difícil de superar, capitanejada per genis de la talla d’en Yeong Sang-ho, en Na Hong-jin i en Park Chan-wook. Esmentar també un altre mercat extremadament prolífic, el del baix pressupost i l’explotació descarada de la Blumhouse i altres barruts que, malgrat no figurar entre els models de qualitat, bé mereix una menció a part, com a mínim, per mantenir viva la flama del terror en quant a productivitat es refereix. I pel que fa al mercat europeu tot i la crisi generalitzada segueix oferint saboroses curiositats com la irlandesa I Am Not a Serial Killer, la polonesa Embers o l’austríaca Attack of the Lederhosen Zombies, per esmentar unes poques.

I tot i això, per aquestes dates sempre em corroeix el dubte de si hem viscut un any d’estrenes escàs en qualitat o si no he sabut triar les pel·lícules correctes. Si la quantitat en la producció es pot considerar un mesurador ajustat de la salut del setè art, direm que al 2016 el cinema fantàstic va procrear com un conillet d’índies, bé que molts dels plançons van sortir amb els ulls massa junts, mancats d’alguna extremitat, o extremadament malaltissos. Vull pensar que com a mínim aquests 10 que us presento a continuació estan lliures de malformacions i que gairebé tots aguanten un parell de visionats fàcilment. Sobretot espero que us divertiu, que al cap i a la fi és el que realment importa.

En Mike Nichols roda la seva pròpia versió, menor i en clau intimista, de Close Encounters of the Third Kind. Invoca el vell sentit de la meravella en forma de fosca pel·lícula de ciència ficció, estalonada per aquest actor meravellós que és en Michael Shannon, i carregada d’una imaginació desbordant prou difícil de trobar al cinema contemporani.

Resurrecció de l’actor de sèrie B Brian Cox amb una estranya història de bruixeria amb vocació de culte. Com antagonista tenim el cadàver d’una joveneta que hauran de llegir i interpretar qual malèvol Necronomicón per tal de sobreviure a aquesta nit de malson.

Una pel·lícula de segrestos que gaudeix jugant amb les expectatives del públic, amb un fi humor negre, una interpretació d’en John Goodman plena de matisos, i una sorpresa final d’aquelles ben capaces de desencaixar-te la barra maxil·lofacial de pur esbalaïment.

Esgarrifós relat iranià ambientat al conflicte bèl·lic contra Iraq, sota el terrorífic govern del fanàtic religiós Khomeini. Una mare i la seva filleta lluiten contra els djinn i l’arcaica tradició de l’Islam per reconquerir una llibertat perduda i, és clar, sobreviure als bombardejos del país veí.

Un exercici de suspens minimalista i humil que amb només tres elements manté l’espectador en tensió sostinguda durant tot el metratge: una casa aïllada al més profund del bosc, una escriptora sordmuda, i un assassí misteriós.

Una al·legoria religiosa explicada com a film policíac de procediment taujà. Misteri, terror i sense sentit en un altre èxit fantastique de taquilla coreana. The Wailing hibrida gèneres amb facilitat, fa de la brutícia un estil visual i ens regala un cruel sentit de l’humor, semblant al del seu compatriota, en Bong Joon-Ho, a Memories of Murder.

L’espaterrant resurrecció del monstre nipó esdevingué una barroca oda marcial, fidel a l’original, bé que no pas revisionista. Beu de fonts tan dispars com el manga i l’anime de monstres tipus Urotsukidoji i els experiments en la composició del pla i en el muntatge propis de la nouvelle vague francesa. Al capdavall, ens torna a l’època de la nostra infància en que érem feliços només escenificant batalles a petita escala i escampant tots els nostres petits soldats, tancs i avionetes pel terra de l’habitació.

Superherois italians de sèrie B amb un toc de cinema kinky i obsessió per l’anime retro i el porno. Frenètica, molt violenta i, alhora, tendra i romàntica. Ni l’esquadró suïcida, ni el capità Amèrica, ni els mutants del professor Xavier aconseguien igualar en imaginació i energia aquest humil debut.

Doble ració de zombis, aquesta i la seva preqüela animada Seoul Station, que suposa el debut del geni coreà autor de King of Pigs i The Fake amb actors de carn i ossos. Un espectacular thriller de temàtica ferroviària, ple de tensió i conflictes morals, molt humans, que des del començament d’any ja s’endevinava formaria part del meu palmarès KKB.

La ciutat com una teranyina de cement i alienant on repten insectes de fastigoses costums, parasitant una societat que es revela artificial, trencadissa i kafkiana. Cinema fantàstic amb majúscules a càrrec del prolífic Kiyoshi. Un enigma a resoldre per l’espectador.

Tags:
No Comments

Post a Comment