web analytics
Title Image

top10paco2014

Arribat el moment de fer aquesta llista (que, d’entrada, no tenia cap intenció de fer) constato, primer, que tinc una memòria de merda i, segon, que aquest any he vist poques estrenes mínimament memorables. Podria ser que les dues consideracions fossin la mateixa: com que tinc una memòria de merda, no recordo haver vist gaires estrenes memorables. Poca memòria, pocs memorables. Uf, quin nivell. En fi… Constato també que sóc un puto malalt del cine fantàstic i de terror, però això em sembla que ja ho havíeu notat.

En qualsevol cas, he estat temptat de fer com en Pere i ficar-hi pel·lis que he vist aquest any i que m’han convençut, encara que fossin més antigues, com per exemple les dues de Jeepers Creepers (gran Victor Salva). Però no: intentaré atenir-me al que de mi s’espera (?) i fer una llista amb les 10 pel·lícules que més m’han agradat d’aquest any que tot just deixem enrere. Una llista que, com podeu imaginar, estarà altament esbiaixada, és clar, però, eh, que si no us agrada, poseu-vos-hi fulles.

these final hours

Un bon dia, els mitjans de comunicació anuncien que un meteorit ha impactat contra el planeta i que res no sobreviurà a l’onada expansiva. Res. R. E. S. I tu així, acollonit perdut i amb els pixats al ventre. Què hem de fer, xiquet? Va, refés-te, que el temps s’esgota i aviat seràs el residu pulverulent d’una combustió. Pit i collons! Pit i… collons. Molt bé, així. I ara, digués, en què vols invertir aquestes darreres hores?

under the skin

No, no em desdic pas: segueixo pensant que la pel·lícula és excessivament grandiloqüent i pausada, i que l’Scarlett Johansson, àlies patada molta a la boca, va estar més encertada a Lucy. Errr… bé, no, a Lucy tampoc. Però, retrospectivament i, sobretot, en contraposició a altres productes dins el gènere, Under the Skin és i serà sense cap mena de dubte una de les memorables del 2014, com a mínim per original, fosca i arriscada, i per aquesta fotografia excepcional… Vaaal, també per la Johansson en pilotes. No, home, que no, que és broma! No, no es broma. Calla collons!

the abc's of death 2

Allò que et poses una pel·lícula totalment convençut de que t’avorriràs molt i molt fort i desprès resulta que t’ho passes d’allò més bé. I així visquérem The ABCs of Death 2, com tota una troballa, del nivell aproximat més +1 pessigueu-me que estic somiant. De la A a la Z, non stop. De fet, mentre a la primera ens sorprenia trobar entre tant de despropòsit un o dos curts mínimament treballats, a la segona n’hi ha ben pocs que puguin ser considerats menyspreables. I n’hi ha 26. Poca broma.

the babadook

El drama d’una família monoparental, amb nen hiperactiu i mare depressiva, que ha de fer front a un esperit malèvol prou ben dotat en recursos, el Sr. Badabook. Per l’excel·lent trio, la cadència, la caracterització dels personatges i l’encertada ambientació dels esdeveniments, de cap al top 10. Per això i per fer-me tacar les calces. Sí, noi, sí: si miro una de por, que com a mínim me’n faci. Tan fàcil. Tan difícil.

edge of tomorrow

En Tom Cruise té 52 tacos però sembla (molt) més jove que jo, que en tinc 34. I és (molt) més ric que jo. I (segurament… no, no: del cert) s’ha tirat (moltes) més ties que jo (i potser algun tiu i tot). Suposo que per totes aquestes raons veure’l morir successives vegades resulta tan hilarant. Per això i per la parafernàlia futurista i aquests aliens tan ben parits i les trepidant seqüències d’acció i l’entortolligada trama i les reverberacions a Groundhog Day i l’Emily Blunt i… He dit que en Tom Cruise mor moltes vegades?

the town that dreaded sundown

Sobre els remakes que no són remakes, els slashers ben parits, els assassins sense cap mena de compassió i la càmera ubiqua que ho mostra tot amb passió, perspectiva, moviment, gust i mestratge. Tot i no ser cap obra d’art en quant a argument, considero el visualitzat de The Town That Dreaded Sundown molt recomanable, amb les seves reminiscències de Fargo i Copycat

zombeavers

Sigui per la nit en blanc, l’alcohol acumulat en sang, l’ambient de Sitges aquell assolellat matí de diumenge o la demencial història de les marmotes zombie, amb aquesta m’ho vaig passar en gran (mentre perdia diòptries intentant treure l’entrellat d’aquells texans tan curosament enrassats). Sí nois, Zombeavers va de cap al meu top 10. De fet, el simple fet de que, sent com és, ho hagi considerat, implica que mereix ser-hi. Sèrie B orgullosa de ser-ho (i voler-ho ser).

x-men: days of future past

Vaig viure la nova nissaga X-Men tard però intensament. Com en el cas del Batman d’en Nolan, la revisió dels clàssics humanitza tant herois com malvats. Ni tan blanc, ni tan negre, i un munt de possibilitats, dilemes i engrescadores connotacions per explorar. Vaig veure les tres pel·lícules d’una patacada, i encara n’hagués vistes més de tenir-les a l’abast. Tot i que cap dels substituts va desviar-se (gaire) de la línea d’acció marcada, la recuperació d’en Bryan Singer a la direcció s’aprecia clarament en aquesta espectacular, enorme, magna continuació del fenomen X-Men. I per molts anys més (esperem).

the drop

Un desconegut Michaël R. Roskam interpreta amb encert l’obra d’un guionista sempre solvent, en Dennis Lehane (Shutter Island, Gone Baby Gone, Mystic River). Tot i que l’eventual desenllaç es veu a venir, la convincent caracterització d’en Tom Hardy, aquest ritme pausat i sostingut i la tensió creixent de confrontacions contingudes, vorejant perillosament l’exabrupte violent, acaben per atrapar amb força.

dawn of the planet of the apes

Estava convençut de que Fury, del creador de Training Day, treuria aquesta de la llista. No ha estat així, no tant pels mèrits de la que ens ocupa (que en té, i no pas pocs) com per les desafortunades inconsistències de la primera. Blockbuster per blockbuster, simis per simis, explosió per explosió, llàgrima per llàgrima; considerades punt per punt, la que ens ocupa em sembla més encertada.

No Comments

Post a Comment