web analytics
 

top10paco2016

Encetava aquest any exactament igual que acabava l’anterior, a l’Anglaterra, treballant com un animal de càrrega i mirant pel·lícules. Laboratori, ordinador, estudi i ordinador. I tornem-hi. La negra pantalla d’aquest Toshiba va ser la meva companyia més inestimable a la pèrfida Albió, company de fatigues i saló recreatiu alhora. Pel·lícula rere pel·lícula cremava hores i més hores d’esbargiment a un país que m’era inhòspit. El meu interès minvant per l’illa anglosaxona tocava fons durant el segon trimestre d’estada. Potser és que no vaig saber entendre la filosofia esquerpa i les aspres maneres de les seves gens. Potser, va ser aquest clima uniformement gris, humit i fred. El cas és que, si m’ho vaig passar en gran, va ser pel fet d’estar jo amb mi mateix, i vaig gaudir en mesura la solitud, els meus llibres i films quan, mig borratxo, em cansava de vagabundejar pels carrers, antres i tavernes de la ciutat anglesa i tornava al meu petit estudi. Molt recomanable com a experiència, suggeriria l’aïllament voluntari d’una tàcita introspecció a un indret desconegut a tot aquell qui renegui amb destructiva constància del seu dia a dia amb la família, els amics, companys i veïns, o de les vicissituds de la seva feina diària. A final de comptes, com a casa, enlloc.

Tornem al cine, però. La veritat és que no sabria dir si he vist més o menys cinema que l’any passat. No porto un control prou acurat del meu consum audiovisual. El fet de no tenir la xicota al voltant ni altres distraccions hauria d’haver sublimat la meva devoció al setè art. No estic del tot segur, i tot i reconèixer un munt d’hores invertides en cascar-me les retines davant la pantalla. Una lectura retrospectiva descobreix menys ressenyes de propostes de valor que l’any immediatament anterior, i l’encerto en interpretar les hores que les sèries han sostret als llargmetratges d’aquest exigu 2016 cinemàtic. Ah! Sí, nois, ho confesso: m’ho he passat d’allò més bé amb les entregues seriades que arreplegaven un grapat de sofisticats ninots pistolers a Westworld, el terror intrigant del maligne contagiós de Outcast, la ciència ficció moderna de la tercera temporada de Black Mirror, la retrospectiva vuitantera de la primera de Stranger Things, l’ambiciós thriller que interpretava un dels darrers totxos de l’Stephen King en format de mini-sèrie a 11.22.63, un Mick Taylor contingut i secundari però igual de tarat que a les pel·lícules precedents a Wolf Creek, o l’esbojarrada i divertidíssima segona temporada de Ask vs Evil Dead. Aaaah! Quin desfici terrible! Un bon propòsit pel 2017 seria fer com en Pere i defugir les sèries televisives, com a mínim les modernes, que són més additives que el tabac i, al capdavall, tampoc no és que ofereixin un plaer gaire més destacable del que pot proporcionar una bona pel·lícula, amb la seva introducció, nus i desenllaç, continguda i acotada tota ella.

Anem amb les pel·lícules, doncs. Les que segueixen són les 10 que he pogut veure i he encertat a gaudir de forma més incontestable entre les moltes que han estat lliurades l’any que deixem enrere. Per escrupolós ordre d’un gaudiment sempre eminentment subjectiu vindrien a ser…

El primer llargmetratge del fill d’en Ridley Scott segueix l’estela del pare i convoca sense ennuegar-se les beutats de la ciència ficció que es tenyeix de sang i drama, sense descuidar aquell pessic d’acció necessari per fer que tot qualli com cal. Trepitgem terrenys inhòspits on l’enginyeria genètica crea éssers vius, persones sota comanda. Ningú no resta impune quan juguem a ser déus, ni els científics, ni els empresaris o polítics que els financen. La voluntat de reeixir en formes de vida dotades de consciència pot donar importants problemes tant pels uns com pels altres. Com en el cas de Ex Machina o la iconoclàstica Blade Runner, entren en conflicte les pretensions d’uns inventors i la vocació autònoma de la seva creació. L’entrega deixava molt bon regust a un aficionat que entreveu les maneres del pare a la batuta del fill. Aparentment més fosc i menys donat a les concessions heroiques que el primer Scott, esperem que el nano segueixi prosperant en la línia d’acció del seu progenitor.

L’adaptació per la gran pantalla de la primera entrega de la trilogia de llibres centrats en les experiències vitals d’en John Wayne Cleaver, un personatge d’en Dan Wells, proposa un joc del gat i el gos pausat i entretingut que barreja gèneres amb molta convicció i gran solvència. Al misteri i l’encisador thriller que prospera entre el drama se li apareix una fantasia fascinada que complica l’assumpte amb pinzellades de terror còsmic i un humor negre improvisat però ben trobat. A l’adolescent amb pulsacions homicides i família desballestada se li fica al cap que el seu veí octogenari és el temible depredador que està delmant l’esvalotada població de la seva normalment tranquil·la localitat. Jo no sóc pas cap assassí en sèrie… L’ets tu?

La notable alternativa danesa a la iconoclàstica obra de culte d’en Polnaski Rosemary’s Baby s’agafa al moll de l’os d’un espectador compungit que resta esgarrifat, captivat a la butaca minut rere minut. La cruesa del deteriorament i la malaltia que s’acarnissa al cos de la noia, el conflicte amb els llogaters del seu ventre inflamat, i la sospita d’una bogeria transitòria que atempta contra la vida del nonat és ben capaç de sotragar els estómacs més robustos. No, la pel·lícula no inventa res de nou, però rellegeix el clàssic amb una solvència i precisió digne d’ovació.

Trash Fire comença amb molt bon ritme per deixar-te emplastrat un somriure glaçat a la cara i més d’una riallada incòmode, quasi involuntària. La brutal comèdia d’en Richard Bates Jr. (Excision, Suburban Gothic) torna sobre les personalitats turmentades de les obres precedents per sublimar la nocivitat d’algunes relacions de parella, d’amistat i familiars fins als límits del deliri suportable. He conegut relacions tòxiques però la d’aquest parell s’emportaria la medalla d’or, la de plata i la de bronze totes juntes. I quan penses que la cosa no pot pas anar pitjor entra en escena la iaia del noi i la germaneta esquizofrènica. Mala persona. Mala família. Mala llet. Moltíssima mala llet, i tot un descobriment pels amants de les tragicomèdies més descarnades.

Una casa, tres joves criminals, un vell cec i el seu Rottweiler. En Fede Alvarez (Evil Dead) ens regala un dels thrillers més hipnòtics de l’any, juntament amb Hush i 10 Cloverfield Lane. Càmera fluida avall, la foscor claustrofòbica de la casa esdevé un laberíntic escenari per aquest survival extremadament efectiu. No deixareu de mossegar-vos les ungles ni un segon!

Com que no puc signar cap llista sense el blockbuster de rigor, el d’aquest any vindria a ser Warcraft, la superproducció d’en Duncan Jones (Source Code, Moon). Encara que durament criticada per la susdita Crítica S.L., Warcraft proporciona dintre de la fantasia de tall medieval un espectacle eixordador que transmuta arquetips de gènere en personatges d’una certa dualitat. Proveïda d’aquesta ambigüitat, la proposta d’en Duncan no es limita (només) a les explosions, l’acció desenfrenada i els efectes a dojo, aptes per tots els públics. Si el comú genèric de la recaptació en cartellera no dictamina el contrari, esperaré en candeletes les seqüeles que seguiran, ja us ho dic ara.

Munió de zombis antropòfags que corren com beneits dopats. I respecte, és clar. Respecte pel subgènere, sigui en la seva versió més dramàtica o en clau de comèdia (I Am a Hero). Ja està. No necessitem més.

El cec de Don’t Breathe combinaria excelsament amb la sorda de Hush. Amb aquest parell a casa no hauria delinqüent que s’atrevís a rebentar-te-la. Però Hush no s’embarranca tant com Don’t Breathe. Hush no es complica. En Mike Flanagan presenta a Hush el tens combat a mort entre un psicòpata (John Gallagher Jr.) i la seva víctima, que s’atrinxera a casa amb una tenacitat desesperada. No més, però tampoc no menys.

Aquest any exhaurit produccions com The Wailing o Train to Busan han ubicat Corea del Sud al meu punt de mira cinematogràfic, una mica com l’any passat feia Baskin amb Turquia. Més meritori del que pugui semblar, veure amb bons ulls el cinema que es fa més enllà de les fronteres europees i fora del control del Dr. Hollywood passaria per tota una novetat pel meu cervell terriblement occidentalitzat. The Wailing és una història parsimoniosa, divertida i terrible al capdavall. Combinant amb una naturalitat endimoniadament creïble lo anodí del dia a dia rural, la fantasia i el terror, The Wailing aconsegueix que et prenguis la seva trama amb condescendència al principi, mentre et clava a la butaca a sorollosos cops de martell i freds claus d’acer que penetren la matèria grisa del teu cervell. És la bruixeria i el mal que es propaga a l’aixopluc de les ombres, regirant pedres i foradant el fang del carrer per arribar a les casses, obrint-se camí per la quotidianitat per devorar ànimes. Una producció inexcusable, al nivell de la brutal The VVitch: A New-England Folktale, de l’any immediatament anterior.

Si l’any passat apuntava les virtuts dels westerns que aclaparaven part del meu Top 10 2015, el protagonisme de la llista que ens ocupa se l’emporta els thrillers continguts i minimalistes que discorren en ambients tancats. Parlem de monstres que, disfressats de persona, colonitzen habitacles, o pretenen fer-ho. Parlem de la convivència i la lluita per la supervivència quan l’escapatòria és poc o gens evident. Parlem d’amfitrions poc donats a les concessions i d’inquilins poc desitjats. Com a Hush o Don’t Breathe, 10 Cloverfield Lane aposta per la intimitat de l’habitacle tancat, el tauler petit, les fitxes comptades, l’estratègia i els moviments calculats. Juguen amb la tensió de la confrontació i les pulsions de la por, el desconeixement i la torbació. El que vol entrar i el que vol sortir. Les restriccions d’una llibertat i l’amenaça letal que cada jugador representa per la seva nèmesi, ara company, ara carceller, ara botxí. Obligats a entendre’s per les bones, o obligats a fer-ho per les dolentes. A 10 Cloverfield Lane, les dèries d’aquest colós de l’art escènic que és en John Goodman xoquen sorollosament amb les suspicàcies de la Mary Elizabeth Winstead i en John Gallagher Jr., competència masculina aquí, homicida sense escrúpols a Hush. I a fora… Ui, a fora! A fora també n’hi ha de monstres, no penseu pas! Ens quedem a dins i fem una partideta?

Tags:
No Comments

Post a Comment