web analytics
Title Image

Tracers

4

Tracers proposa una trama romàntica que enfila les endebades que condueixen un jove (Taylor Lautner) pel camí de la delinqüència. Atiat per les vicissituds de la vida i les seves capcioses apetències (això és: portar-se la mossa al llit), l’eixelebrat adolescent, que, per aspecte i deriva històrica, ha de tenir l’IQ justet per posar-se la sabata dreta al peu que toca, troba al parkour, més que un hobby, una mena de forma de guanyar-se la vida. Si, eventualment, amb això pot aconseguir un polvet, millor que millor. Que l’assumpte supuri il·legalitat per totes bandes com que no li preocupa gaire, al nano. De perduts al riu, sembla sentenciar la totxana amb cames i orelles aquesta, en un moment donat. Aix, canalla…

Per qui no ho sàpiga (tiu, en quin món vius!?), en Taylor feia de l’antagonista home-llop del vampir protagonista a Twilight. El que volia cardar-li la xicota? Aquest. Pregunta de Trivial, compte. No, és conya (crec). El parkour per la seva banda és una engrescadora disciplina urbana, originària de França, que consisteix en desplaçar-se utilitzant únicament les capacitats físiques, procurant, amb habilitat i mestratge, ser el més ràpid, eficaç i eficient possible per passar del punt A al B, sense importar el que hi hagi entremig, ni trencar-se res. Els tracers són els que practiquen parkour i t’abonyeguen el capó del cotxe fent el mico a sobre, mentre és mesuren les respectives titoles i proven d’impressionar la nena. I qui pensi que això a les comarques gironines no passa, que s’ho torni a rumiar. El nostre jovent ociós també té tites per mesurar, noies que conquistar, i algun nucli urbá (o rural) on fer-ho. Aix, menudalla…

Que em sembla perfectament raonable com a excusa, l’obra, d’en Daniel Benmayor, el director català responsable de Bruc. La llegenda (2010), i de la producció americana Paintball (2009), posa de relleu molt suscintament les bondats de tan notable disciplina i enfila, per contra, el tediós camí del romanticisme juvenil. Com a la nissaga Fast & Furious, la història introdueix un amanit xoc entre bandes criminals, suggerit més que no pas explicat. L’acció adrenolítica, per la seva banda, no sé si per la falta de rodes ni propulsió a motor, o pel seguiment merament tangencial de la càmera (un POV aquí, en segons quines seqüències, hagués estat encertat), a mi personalment, m’ha sabut a poc. De fet, l’acció derivada del conflicte només pren una certa importància quan posa de relleu la naturalesa complicada de la relació entre els joves amants, que s’estimen molt i molt fort. El Romeu i la Julieta d’aquesta entrega s’enfilen com micos caputxins per les atalaies de la ciutat, un joc perillós del que algú n’hauria de sortir una mica escaldat. Una miqueta, no més. Aix, quitxalla…

Malauradament, però, flotem en dolça libido juvenil tota la pel·lícula, i ben poc del regust fèrric de la sang trobarem en les endebades del grupet de saltimbanquis proto-criminals. Un PG-13 a tots els efectes, menys per la part de la ciutadania. En aquest sentit, i sense ser jo amic de cap tipus de censura aplicada a qualsevol forma d’expressió artística i/o cultural (allà cadascú amb el seu seny i consciència), la pel·lícula conté una important dosis d’aquelles contradiccions que, sovint, amaneixen la vida dels nostres joves. Nosaltres inculquem A, mentre els mitjans transmeten B. “No facis el burro que et faràs mal!”, mentre els mitjans prodiguen el “passa-t’ho bé i consumeix molt!”. Roda pels canals televisius consagrats a la música un videoclip, no sé si d’en David Guetta, on l’alegre protagonista fa balconing. No són més d’una dotzena de fotogrames en les que l’estàndard de la festa nocturna juvenil salta a la piscina d’un hotel, cofoi i embajanit. També hi ha aquell anunci en el que ídols juvenils del tot consagrats, com en Neymar o en Piqué, juguen al pòker i s’ho passen d’allò més bé dilapidant fortunes que nosaltres, més probablement, mai no veurem en vida. I així anem fent, amb una idiosincràsia televisiva que omet la violència, el sexe, la sang i els finals tràgics per dissonants amb una realitat alternativa, pueril i naïve, en la que el nano s’emporta la noia, el cotxe i els diners, sense prendre mal, tot i les nombroses bajanades que arriba a fer. Aix, mainada…

No Comments

Post a Comment