web analytics
 

Tres días

5

“Mira, si después de 20 años jodío en la carcel me pudiera escapar por tres días, yo me iría de putas”

En el fons del nostre cor tots sabem que tard o d’hora això ha de petar. No és que passi gaire res, tampoc. Estem aquí de passada, a penes un parpelleig més o menys vívid, més o menys memorable dins la història de la humanitat. Ni val a dir que som menys que una engruna, una ombra infinitesimal flotant als confins de l’univers. Fot així com vertigen però, sí noi: tu i jo som menys que res.

Vivim les nostres vides arrossegats pel tedi i les vicissituds diàries. Em desperta cada matí un sol de justícia. A les terres malaguenyes, a l’estiu, fot massa calor. Carrego amb les meves misèries amb un estoïcisme prepotent i miro amb suspicàcia la bellesa del que desitjo i no tinc, del que no he tingut mai. Per exemple, la meva veïna, la que és soltera i està embarassada (puta). No tinc futur, i somiquejo sense plorar la meva malastrugança, perquè plorar és de figaflors i jo sóc molt home. Sí, cert: obstinat, no veig ni vull veure més enllà d’aquest present avorrit que em pesa més que no m’emociona. La mare, el curro, les birres. Llevar-se cada mati per afrontar el dia a dia d’aquest poble polsegós perdut de la mà de Déu. És la vida que m’ha tocat viure, i és la única que viuré.

De sobte, passa. Com una gerra d’aigua freda, s’anuncia l’apocalipsi. És l’asteroide gegantí que, a aquesta carambola de potències i gravetats que és l’espai interestel·lar, s’ha vingut a creuar en l’òrbita del nostre petit planeta. Com la lúgubre promesa d’una desfeta irremeiable, exhaurides les alternatives i possibilitats pràctiques, els representants polítics han decidit per unanimitat comunicar als seus votants que a la vida del planeta Terra li queden literalment tres telenotícies. Setanta-dues hores, només. El temps que trigarà la roca galàctica en arribar i eradicar-ne la vida. Això s’ha acabat, nanos. Game Over.

Enganxo Tres días de rebot. La meva afinitat pel cinema apocalíptic és només comparable al meu escepticisme amb el cinema espanyol de gènere. Tinc greus problemes per creure-me’l, ves. Ja em va passar amb l’engargussament de FinLos últimos días, i sembla que Tres días apunta també molt, massa alt, afegint a la terrible desfeta planetària un psicòpata homicida. Delicat, diria. Pretensiós, apostaria. Setanta-dues hores de seguiment ininterromput amb final tancat i joc limitat per un pressupost reduït a ulls vista. Filtre fred avall, superació personal i principis vitals revelats in extremis. Nens patint i mares lluitant per suavitzar l’amarga derrota d’una destrucció imminent. El poble castellà tristament emmirallat en el campi qui pugui menys solidari, el conjunt de mentides pietoses que contínuament ens expliquem els uns als altres (i a nosaltres mateixos), i la frustració masclista, violenta i majúscula, de la manca de comunicació. Res: això és l’Espanya profunda, i així la representem per vosaltres, postularien els creadors fotograma a fotograma. Un drama. Un cansament vell, ranci i feixuc que només valorarem quan hagi de desaparèixer tot plegat. Entretant, arrossegarem els peus amunt i avall fins que alguna cosa no canviï de veritat.

Tres días comença amb molt bon peu i millora encara en plantejar un escenari singular, amb molta personalitat. El món s’acaba i el petit poble malagueny es revela contra el sinistre final. Cadascú opta per fer alguna cosa. Lo important es moure’s, mantenir-se actiu: que el final ens enxampi amb les botes calçades! La mare coratge s’atansa a la fita personal de protegir la seva família d’una defallida prematura, a mans d’un psicòpata que (ella pensa) ha de tornar al poble i cobrar-se la seva venjança. El més petit dels seus fills, un nano nihilista i deprimit (Víctor Clavijo), se sotmet involuntàriament als designis de la seva progenitora (María Cordero). Abans de fer-se càrrec, es troba afrontant la fi del món com a tutor d’una mà de cosinets ignorants del que se’ls ve a sobre. El personatge i la seva situació recorda encara l’australiana These Final Hours, però a la manera ibèrica, que no està pas malament. La deriva aguanta encara i guanya amb l’aparició estel·lar d’un psicòpata encisador (Eduard Fernández) que recorda, ell i la seva circumstància també, el de Harry, un ami qui vous veut du bien, interpretat allà per en Sergi López. El depredador es planta davant la barraca on el noi fa de pare improvisat i el conflicte s’ensuma en la tensió violenta d’una situació extrema, versemblant en essència gràcies a les bones interpretacions tant dels duelistes com dels pocs secundaris.

Aquí, però, és quan la cosa comença a desgavellar-se i les influències americanes esborren a batzegades una deriva cruenta i dramàtica com la vida mateixa, a tenor d’aquesta fotografia groguenca i verdosa imperant. Ara resolem l’enroc amb un moviment sobtat i trampós per part del seu personatge principal, continuat molt oportunament per l’antagonista a l’ús i la seva devoció a la soga i el llaç escorredor. Ara, apareix abruptament un xic d’acció, com per sacsejar el tempo inquietant de tot el metratge previ. Ara el nostre anti-heroi se’ns converteix en John McClane (Yipi ka yei hijo de puta) i salva el nen i s’emporta la noia i el món s’acaba… Baaah! Però què collons feu? Quasi m’havíeu convençut, tanoques!

Tags:
No Comments

Post a Comment