web analytics
Title Image

Turbo Kid

7

“Això és el futur. Això és l’any 1997”

Així comença Turbo Kid, una encisadora distòpia que decideix ubicar el seu escenari en el futur probable de temps passats. Ben rumiat, no és pas mala idea. Com a mínim, ens estalviarem un munt de subnormals intentant trobar similituds plausibles entre el futur imaginat i la realitat més tangible quan la segona enxampa el temps present del primer. Fa poc, va passar amb Back to the Future. Ben aviat li tocarà a Blade Runner. Per fer-ho més simple, agafes un punt qualsevol de la història de la humanitat i t’imagines una deriva ben diferent. Quan falli la imaginació, un sempre pot recórrer al que realment va passar, i fer-se unes risses amb tot plegat.

A Turbo Kid, les successives guerres han devastat el planeta. Ja l’any 1997, la humanitat ha fet fallida, reduïda a uns pocs subterfugis d’àrdua supervivència contra un clima sec, inhòspit, i un terreny cremat per la pluja àcida. L’ominosa entrada amb sintetitzadors dóna pas a un Rock melòdic que anticipa aquest Pop androgin i ensucrat que crearia escola a finals del segle XX, cremant cassets a walkmans de coloraines. Aviat tornarem als sintetitzadors, mentre en Turbo Kid ens mostra retalls de la seva supervivència muntat en la mítica BMX. No serà l’únic que utilitzi l’emblemàtic mitjà de locomoció amb el que l’Elliott i el seu extraterrestre deixarien sobre la lluna indelebles imatges d’ombres pel record. La BMX molava molt. Jo vaig aprendre a anar en bici amb una d’aquestes, mentre posava a prova reiteradament la duresa del meu os occipital. Eren bons temps, aquells.

Hi ha qui comparava Turbo Kid amb Mad Max. Un Mad Max en bicicleta, pausat, juvenil, retrospectiu, extravagant, còmic i a la canadenca manera, al que hauríem d’afegir litres i litres de sang per fer el fet. Jo personalment també li he volgut veure reverberacions a Escape from New York, Escape from L.A., Ghosts of Mars, No Escape i Waterworld, per exemple. De fet, qualsevol producció post-apocalíptica que inclogui temibles tribus urbanes deshumanitzades amb un líder mig boig, cruel, dèspota i tirànic, és benvinguda a aquesta festa de la ciència ficció i les aventures de caràcter iconoclàstic.

Turbo Kid s’adhereix voluntariosa a aquest guió, l’utilitza a voluntat, i se’n riu amb condescendència, mentre explora el passat que un dia va ser futur, amb traces d’una nostàlgia vuitantera, melancòlica tristor, humor negre, i una cruesa francament perplexitzant. Menys en el cas d’aquest inquietant Skeletron, la caracterització dels personatges és desenfadada, fins i tot obertament còmica, com en el cas de la noia que es fa dir Apple (sensacional i esbojarrada Laurence Leboeuf) o l’heroi a l’ús (Aaron Jeffery), prepotent, xulesc, i perfectament solvent com a aliat. En Michael Ironside realitza una divertida autoparòdia del tipus de personatges que abunden al seu currículum, ric en líders dèspotes i malvats. El jove protagonista que vertebra la trama (Munro Chambers) és, potser, el personatge més fluix en aquest sentit, personificant la innocència, la ruptura, la venjança, la superació personal i la lluita contra el mal i la corrupció.

Civilitzacions post-apocalíptiques, temeràries persecucions a dues rodes propulsades per pedals, homes deformes, tendre amor periadolescent, combats a mort sobre l’arena pel gaudir de líders tirànics, herois, robots, lirisme, caps que exploten, membres cercenats amb alegria i sang a cabassos. Tot pintat d’una fina pàtina d’alegres colors i aquesta sensació d’innocència naïf, optimisme i descobriment anyenc, com un còmic americà abans de la desinhibició MAX, o un joc digital a una consola de 8 bits, però amb mutilacions i sang a granel. Molt divertida. Perfectament recomanable.

No Comments

Post a Comment