web analytics
 

Under the Skin

6

Una pel·lícula ha d’aconseguir transmetre a través de la imatge i el so un context adient al seu fil argumental. Si el director és bo i els actors s’ho treballen una mica, sabrem o, com a mínim, intuirem què ha passat, què està passant i perquè les coses estan com estan sense gaire oratòria. De fet, sovint no hi ha necessitat d’un diàleg explicatiu (ara em ve al cap l’exemple de You’re Next), la recurrent veu en off (ara em ve al cap una pel·li porno alemanya que… bé, millor deixeu-m’ho estar), o l’ús d’odiosos flashbacks (qualsevol melodrama d’Antena 3 dissabte tarda): un director imaginatiu i resolutiu ha de ser capaç de formular un present explícit amb el seu passat implícit. He dit.

La primera vegada que vaig veure Under the Skin ho vaig fer en versió original sense subtítols. Valent però estúpid. Dels diàlegs no vaig entendre ni fava, és clar (anglès tipus barriada de Glasgow), però tampoc calia: només amb la imatge i el so se sobreentén perfectament el què, i això és maco de veure.

Té raó en Pere quan diu que Under the Skin és una pel·lícula aspre. Certament, l’és. És el preu que paga per voler ser tan pretesament contemplativa i grandiloqüent. Amb tanta imatge maca i suggerent es deixa enrere el moviment, el mínim d’acció necessari per fer una història realment fèrtil.

Seguim les endebades d’aquest alien que va prenent alguna forma aproximada de consciència, d’esser humà. És en aquest procés on (s’espera) l’espectador descobreix també la naturalesa humana, en contraposició a la crua i terrible experiència alienígena, depredadora, insensible, implacable. Però, compte, que, com deia, tot això simplement se suggereix, paulatinament, pla rere pla, a través d’una Scarlett que (aquest cop) no fa de Johansson.

És precisament aquí on trobem el segon error del film, en l’actriu principal, que bé podria haver estat qualsevol actriu novell, més fresca, més oberta, més compromesa i obstinada: la Johansson simplement no encaixa en el paper. Fora molt més convincent la Natasha Henstridge a Species, per exemple, i salvant les distàncies. Més probablement, van ser els productors els que van voler que fos aquesta, i no cap altra, pensant en atreure un públic (masculí) al que, en qualsevol cas, aquest format tranquil i contemplatiu l’avorrirà mortalment.

No Comments

Post a Comment