web analytics
 

Urge

2

Tot i que l’elecció i visualitzat de Urge responia a raons ben poc raonables no és comú que estigués tan a prop de deixar-m’ho estar abans d’acabar els títols de crèdit. Certament, els mateixos no conviden el més mínim al visualitzat de la pel·lícula. La presentació dels títols de crèdit són com els lavabos d’un restaurant, un indicador fidedigne del que es cou a la cuina i el tipus de servei que hom pot esperar. Malament els lavabos, malament la cuina i malament el teu sopar. Diners malgastats i digestions dificultoses amb tota probabilitat. I els crèdits de Urge m’estaven produint una indigestió de vermell sang i espàndex no gens agradable. Efectivament, no seria la darrera seqüència caracteritzada per un desenvolupament obtús, prepotent i macarrònic com un gitano transvestit. I jo allà, a Vigo, a les tres de la matinada mastegant, aplicat i taciturn com un rumiant, davant la pantalla del mòbil.

Atenció a la sinopsi: un grupet d’amics queden per passar un cap de setmana memorable. Sexe, drogues i rockandrola a mansalva. A la discoteca on van a fer-la petar, un Pierce Brosnan merament anecdòtic els ven un psicotròpic sense parangó. Un viatge d’àcid hiperbòlic i sense conseqüències negatives a curt o llarg termini. S’imposa una advertència, però: només poden consumir la droga una única vegada. Evidentment, els set esnobs, àvids de sensacions cares, se’n foten un fart. La festa comença descontrolar-se a passos agegantats a partir de la seva segona meitat.

Hi ha una coseta (bé, de fet n’hi ha moltes, masses) que emprenya molt i molt fort a Urge: la gent folla sense desvestir-se. Vull dir que representa que fan sexe amb TOTA la roba posada. És només un detall que es magnifica a mesura que avança una trama altament predictible i desgastada, la del grup de joves que tot fotent-se pel nas coses dolentes que afecten el cervell acaben per a) perdre l’oremus i b) prendre mal. Deixant de banda aquest missatge alliçonador i prepotent que discorre a batzegades per mostrar-se en tota la seva patètica esplendor al desenllaç (això és, l’ús negligent que l’home fa del seu lliure albir), Urge només podia despuntar en la seva performance. Si tens un llibret suat i un missatge tan recurrent només queda la possibilitat d’una exposició diferent i engrescadora. Quasi ho aconseguia l’amic Max Joseph a We Are Your Friends, sense anar més lluny, o l’Scorsese amb The Wolf of Wall Street. El tal Aaron Kaufman no l’encerta ni de lluny. Passa sobretot que un no pot pretendre fer una pel·lícula sobre drogues, sexe, desinhibició i festa descontrolada sense que surti una sola mamella. I aquí, a Urge, no en surten ni de rebot.

L’Aaron, director novell declarat i eunuc sospitat, no sé d’on collons ha sortit però el nano, moltes festes, no pot pas haver-se cardat. Això, o el seu concepte de “festa grossa” s’allunya vastament del meu. El cas és que la pel·lícula arrossega per tota la seva introducció aquest posat carrincló i fictici. Tot fa pudor a farsa, a pretensió amanerada i a covardia. Decorats de pega i riures congelats en figurants, actors principals i secundaris mal dirigits i pitjor caracteritzats. L’èxtasi d’aquest despropòsit orquestrat el trobem a la discoteca, on en Paco remuga indolent davant aquest escenari ranci i el macarrònic ball d’una ballarina sospitosament viril. Un quasi espera veure en Mario Vaquerizo fotent saltirons a un dels podis i en Kiko Rivera als plats. Encara no ha fet acte de presència ni la droga ni la sang que jo ja m’ensumo l’autèntic bluf que serà tot plegat. Pitjor no podíem anar…

Rectifico: pitjor SÍ podíem anar. Les bacanals de mentida i els personatges unidimensionals donen pas abruptament a un survival mode molt contingut, gasiu en sang, desmanegat i maldestre. Els amants dements, els pastissets i les pedrades filmades d’aquesta manera no regiren cap neurona del meu castigat cervell, i segueixo remugant, apàtic i avorrit. Ara sí que estem tocant fons, mentre saltem, una mica d’aquella manera, d’un personatge a l’altre, fins centrar-nos en l’heroi. Pel camí hem perdut personatges i hem fet un salt temporal que es menja sense badar boca una bona porció de la trama principal, però, eh, a qui collons li importa? Tros de sola de sabata, mare de Déu i molt senyor nostre! A aquest restaurant no hi torno mai més de la vida, i vosaltres faríeu bé de defugir-ne!

No Comments

Post a Comment