web analytics
 

Vampyr

9

El primer títol que surt de qualsevol boca que parli d’en Carl Theodor Dreyer (“en Dreyer”) és La Passion de Jeanne d’Arc. Vampyr, la seva següent pel·lícula, representa un trencament tant argumental com tècnic respecte d’aquella. Per una banda es canvia completament el registre, adaptant Carmilla, una història de vampirs que acabaria resultant de gran influència per en Bram Stoker a l’hora d’escriure el seu Dracula. Per l’altra és la seva primera pel·lícula sonora, amb el canvi de narrativa que això hauria d’implicar.

La manera de filmar d’en Dreyer lliga de manera perfecta amb l’aura de terror gòtic de la història, i els dos trets entren en sinèrgia, augmentant-se mútuament fins aconseguir un conjunt molt superior a la suma de les seves parts. Plena de simbolisme religiós, com en la resta de la seva filmografia, però alhora amarada d’un onirisme que ho impregna tot de manera meravellosa. El relat se centra en un home que es dedica a estudiar fenomens estranys i que arriba a un hostal on hi comencen a succeir coses inusuals, desencadenades per la visita d’un home que viu en una mansió propera, on la seva filla presenta una estranya malaltia.

La simbologia i l’onirisme s’inicien ja en la primera escena, on una figura que porta una dalla toca amb parsimònia una campana, marcant així l’entrada del protagonista a la història. Resulta també excepcional la persecució que porta el protagonista fins la mansió, amb ombres que no tenen cos o que són independents del qui les genera, o una altra de les escenes centrals de la pel·lícula, en la qual el protagonista es veu de manera angoixant a ell mateix dins d’un taüt. Tot plegat suma per aconseguir transmetre la sensació de trobar-nos dins d’un malson.

El fet que es tracti de la seva primera pel·lícula sonora no resulta trivial, ja que tot i la presència del so Vampyr té una concepció clarament muda, amb molts cartells i text en pantalla aportant bona part del pes de la narració. Notar aquest fet, més que una crítica, resulta una constatació que la transició entre mètodes va resultar més complicada del que ara podem imaginar.

Per molta gent, entre els quals m’incloc, Nosferatu és la millor pel·lícula de vampirs mai filmada. Ara puc afirmar amb coneixement de causa que Vampyr no queda massa enrere. Espero ben aviat veure sencera Brácula: Condemor II per acabar de completar la tríada d’obres mestres del cinema vampíric.

No Comments

Post a Comment