web analytics
 

Veneno Para las Hadas

7

Un film de culte mexicà per debatre llargament, després del seu visionat. Ja des de l’ambigüitat del títol fa referència, no només a l’excusa temàtica de la història (la bruixeria), sinó també a una reflexió més profunda sobre la perjudicial influència adulta en el delicat ecosistema infantil. Un fràgil equilibri, la infància, que, com el paradís terrenal d’Adam i l’Eva, es fa a miques progressivament amb l’aparició d’una serp que, en aquest cas, no ofereix pas cap temptador fruit del pecat original, sinó que submergeix a les dues nenes protagonistes en un perillós infern de superstició i submissió.

Aquestes dues fades descobreixen el mal que habita al seu interior en tota la seva primigènia i terrible negror. Encara sense cenyir-se les estrictes corretges que constrenyen els adults dins les gàbies de la seva civilització, elles són lliures en un món sense normes. Sota la desídia i la ineptitud d’educadors, pares i tutors, el vel de la innocència cau, i la bèstia rugeix en la foscor del mirall. Perquè Veneno para las hadas és, sobretot, una faula sobre la fascinació del poder i l’extrema crueltat que desperta la por i la ignorància. L’espectador contempla els fets des de la perspectiva de la Verònica i la Flavia, la càmera al nivell dels ulls de les cries, i els adults d’esquena, o engolits per la foscor, fora del seu abast. Com a través d’un túnel, presenciem i vivim el malson de créixer. Les veus de progenitors i mestres, llunyanes, fora de quadre, són figures inaccessibles, ignorants de l’atroç inframón carnívor que coexisteix a l’altura dels seus genolls.

És clar que, a l’epicentre d’aquest conte negre, a l’altar d’aquest aquelarre oficiat entre uniformes de col·legi catòlic i sinistres nines, es troba també la culpa, l’aranya freudiana. De fet, Veneno para las hadas comença amb l’única escena sagnant de la pel·lícula: la Verònica degollant la seva pròpia mare. Entreveiem l’escena entre ombres, i la càmera es deté sobre la sang, d’un vermell luxuriós. Litres i litres de sang tacant de trauma l’inconscient de la nena; ofegant la puresa i cridant l’obsessió. Gràcies a la riquesa d’aquest pervers tapís, teixit per a Carlos Enrique Taboada, no només una interpretació psicològica és possible, doncs el film es presta a múltiples lectures, teològica, pagana o gnòstica, en funció del seu públic. Tot depèn de la perspectiva amb que s’analitzi aquest enfervorit i ambigu viatge. En resum, una malsana obra de culte, joia del cinema mexicà modern, i tesis contundent i tràgica sobre aquest fals edèn, aquest avern oblidat que és la infància.

No Comments

Post a Comment