web analytics
 

Viral

5

La sincronia còsmica ha estimat pertinent que el que aquí subscriu acabi estudiant les eventuals possibilitats d’alguns paràsits capaços de modular el comportament dels seus hostes. La cosa va començar amb en Pere, explicant entre canyes algunes de les fantàstiques habilitats d’aquests éssers esglaiadors, inspiradors de munió de produccions de gènere, des de la iconoclàstica The Puppet Masters (1994) fins la divertidíssima sèrie BrainDead (2016). Per exemple, tenim el Toxoplasma gondii, un protozou paràsit que només pot reproduir-se als felins. Per tal d’arribar al seu hoste primari, l’organisme ha desenvolupat la capacitat d’envair el cervell del ratolí i promoure comportaments temeraris que faciliten l’èxitus del vector, ara endrapat amb facilitat pel seu principal depredador. Sembla sortit d’una pel·lícula de ciència ficció, però no: és ciència a seques. Biologia pura i dura.

A més dels gats i els ratolins, altres animals homeoterms poden també allotjar el paràsit. Aquí s’inclouen, per descomptat, els humans. La toxoplasmosi és una zoonosi parasitària, una malaltia lleu i força prevalent, pràcticament asimptomàtica i eminentment innòcua si no ets un gat o un fetus. Hi ha, però, científics que, en el camp de la biomedicina, han volgut llegir certes incidències conductuals i cognitives derivades de l’activitat del protozou paràsit al cervell de l’home. Res no està encara demostrat de forma fefaent però hi ha una pila d’investigadors interessats en la matèria. Entre aquests, ara ens comptem també nosaltres, resultes d’una engrescadora reunió entre psicòlegs de Barcelona i biòlegs de Girona. Ja veure’m cóm acaba la història…

I desprès em trobo amb la pel·lícula aquesta, com per puntualitzar l’entelèquia del paràsit controlador de ments, una ficció que em veig obligat a entendre des d’una perspectiva més seriosa i compromesa. Sí, nois, així és la meva feina: trencant les barreres de la monotonia laboral amb divertiments singulars, com la recerca de paràsits unicel·lulars a través dels paràmetres fisiològics, cognitius i conductuals que comptabilitzem en persones aparentment sanes. Si em deixessin beure cervesa al laboratori, la podria fer sense cobrar i tot… O quasi.

En Henry Joost i l’Ariel Schulman són els joves cineastes responsables de Catfish i altres rudiments en format de metratge trobat com la tercera i quarta entrega del fenomen Paranormal Activity. No n’he vist cap d’aquestes però sembla que de la primera en parlen prou bé. El cas és que el tàndem d’amics s’ha despenjat aquest 2016 amb dues produccions que semblarien, a priori, prou engrescadores: Viral i Nerve. Se’ns fa palès a través de sengles tràilers que totes dues entregues deixen de banda el metratge trobat per provar sort amb un format cinematogràfic més convencional i complet, i tot i que, a Nerve, aparentment, una versió cibernètica, adrenolítica i juvenil de 13 Sins, s’utilitzen seqüències que es recolzen encara en el format esmentat.

Parlarem de Nerve quan toqui, que avui m’he proposat fer-ho de Viral, una producció que entomava amb posat circumspecte i acabava gaudint en certa mesura. Calen puntualitzacions, és clar, doncs parlem d’un baix pressupost de caire romàntic, dramàtic i eminentment comercial. M’explico.

Per entendre’ns, Viral recapitula les endebades de la notable producció danesa Sorgenfri, a.k.a. What We Become, per rememorar amb l’espectador aquesta incòmode sensació d’indefensió davant un brot contagiós extremadament virulent. En un format molt contret, s’incideix, sobretot, en el desconcert i l’aparent apatia amb la que la comunitat farà front un incident d’aquesta índole, incloses les accions de contenció militar i els sotracs de tímida rebel·lió per part dels civils. El recurs l’hem vist utilitzar infinitat de vegades, com per recordar-nos la fragilitat d’aquestes poblacions humanes nostres, castells de cartes al vent davant el devastador poder de la deletèria natura.

El film discorre decidit i evasiu per aquesta línia d’acció, mentre un mestre ens explica les beutats dels paràsits i els joves follen com beneits, saltant-se alegrament el toc de queda militar. La introducció s’allarga i fagocita el nus, plantejant amb insistència la temible situació a la que s’enfronten uns protagonistes que resten escèptics i segueixen jugant a la normalitat en un context prou decadent. Així, la sensació preferent de la pel·lícula és que s’atorga poc protagonisme a les extravagàncies del paràsit i l’operació militar per la contenció del brot infectiu. En comptes d’això s’opta per fer prevaldre la relació d’amistat entre les dues germanetes, mantenint-se dins els límits pressupostaris i evitant així comparacions ocioses amb drames familiars inspirats en escenaris similars, inclosa la producció danesa esmentada o la producció televisiva Fear the Walking Dead.

En Henry Joost i l’Ariel Schulman intenten un tirabuixó argumental que escapa per molt poc a les convencions. Perquè Viral, tot i el seu títol, no parla de virus ni de pandèmies mortals que han de ser controlades peti qui peti (Outbreak, 28 Weeks Later). Perquè Viral no és cap pel·lícula de zombis, i encara que passi com a tal. Perquè Viral juga al romanticisme juvenil però s’escapa a través de les relacions fraternals, pivotant sobre tòpics desgastats sense acabar de recolzar-se en cap d’ells. Perquè Viral planeja, astuta, proposant un relleu similar al de Antisocial, aplicant les premisses sentimentals de Maggie, imitant a estones les alternatives de Carriers o The Crazies, i encavalcant una relació juvenil d’amor i amistat contra la mort, la malaltia, la bogeria i el tàcit control dels adults. Una mica de sang, alguna imatge forta i molt de sentimentalisme juvenil amanint la revolta vers la doctrina militar, mentre un espectador encuriosit segueix aplicat a la trama, i tot endevinar la trampa i entomar voluntariós la dolçor comercial d’una producció feta pels adolescents que inunden ociosos videoclubs i sales de cinema a l’estiu. Aprovat justet i la concessió a provar sort també amb Nerve. Molt més del que esperava, francament.

No Comments

Post a Comment