web analytics
 

Warcraft

7

Un dimecres de plaer culpable qualsevol em deixo arrossegar al cine a veure Warcraft. Un 32 vermell sang al Metascore de l’IMDB (sobre 100, la puntuació de la crítica “oficial”) i unes quantes ressenyes furibundes em tiren enrere. Els antecedents d’en Duncan Jones, el director que és, aquí i abans, també guionista, la sensacional Moon i la solvent Source Code, silencien en certa mesura les meves recances. El bescanvi genèric és prou important, de la ciència ficció més cerebral a la fantasia vigorosa i hipertròfica del món Warcraft, i dubto encara, mentre devoro el sopar previ a la sessió. Penso que, pertinentment anestesiat amb unes espumoses, qualsevol cosa entra fàcil. M’enganyo, i sé que m’enganyo, mentre recordo les nefastes sensacions propiciades per Furious Seven. Però anem fent i aviat entomo decidit el meu dimecres culpable. Primer tràiler per Gods of Egypt. Plaer culpable. Segon tràiler: Independence Day: Resurgence. Plaer (?) culpable. I, ara sí, Warcraft en 3D. Posi’m més d’això tan llefiscós i oliós, senyor cineasta, que molt m’agrada. Sí, sí, ja sé que és una deletèria barreja de fècula, greixos saturats i plàstic concentrat, però és que està taaaaan bo! I ric com un beneit, amb la boca plena d’unes crispetes que surten boleiant i acaben aterrant al cap del paio que tinc al davant, el que ja s’ha posat les aparatoses ulleres polaritzades de devolució obligatòria. Sí, nano, vaig borratxo… Què vols?

Hauran notat vostès, avisats lectors, les etiquetes que més avall acompanyen les ressenyes i serveixen de criteri compilador per les mateixes. N’hi ha una, l’única que contempla dues paraules anglosaxones, que diu #Guilty pleasure. Plaer culpable. El plaer culpable de l’obès que es salta la dieta per engolir un magnífic exemplar de Bic Mag® al restaurant que els metges li han taxat. El plaer culpable de l’ex-fumador que recau, voluntariós i avergonyit, en això d’empassar-se fum. El plaer culpable del cinèfil que gaudeix en gran mesura un tros de blockbuster, o una pel·lícula que no se sosté gaire per enlloc, i que, tot i així, aconsegueix treure-li uns clapoteigs de goig infantil mentre riu, embogit, les ocurrències que desfilen atropelladament per la pantalla. Això no m’hauria d’agradar però m’ho estic passant teta! Oi que aquest pensament t’ha creuat pel cap en més d’una vegada? Guilty pleasure! Hardcore Henry? Guilty pleasure! Sucker Punch? Guilty pleasure! La mantega que s’utilitza amb fins altres que els estrictament alimentaris? Guilty pleasure!

No he jugat mai al Warcraft i difícilment puc entendre a què bé tanta animositat per part del personal. Tampoc em sé avenir de la tèbia resposta generalitzada, prevalent entre contertulians que han gaudit al meu costat, completament embajanits, les propostes d’en Peter Jackson per la recreació audiovisual de The Lord of the Rings i The Hobbit. Deixant de banda les distàncies, trobo que aquesta entrega, plena a vessar de paratges bucòlics impossibles, batalles èpiques, orcs hipermusculats, cavallers de rutilant armadura, nans, gòlems, huargs, grius i temibles mags, és per-fec-ta-ment recomanable. A Warcraft parlen de la punyent lluita per la supervivència d’un poble, el poble orc, subjugat a la tirania del seu poderós xaman, per tal de defugir la vasta desolació que deixen enrere i conquerir noves terres en les que començar de bell nou. El xaman fa ús de la màgia negra per obrir portals a móns paral·lels, i el poble orc, violent i guerrer de mena, s’encarrega de la conquesta. El darrer objectiu, les terres humanes d’Azeroth, no cedirà tan fàcilment. Els guerrers humans, liderats pel seu valent rei i recolzats per la figura de El Guardià, o Medivh (Ben Foster), un versat mac blanc, es presten a foragitar l’imponent enemic nouvingut. Entre els dos móns trobem la Garona (una sensual Paula Patton de tonalitats verdoses), una mestissa entre orcs i humans repudiada pel seu clan, i l’Antonidas, el líder del mateix, que s’ensumen que alguna cosa no va prou bé. Al bàndol contrari, un hàbil cavaller anomenat Anduin Lothar (sempre camaleònic i extremadament convincent en Travis Fimmel, en Ragnar Lothbrok de la sèrie Vikings) i un jove aprenent de mag interpreten també el signes d’una verinosa confabulació que afecta els dos pobles enfrontats.

Així, traïcions encobertes, estratègia social i inversemblants associacions es posen en joc amb una habilitat que és extremadament rar de trobar en produccions d’aquest tarannà. Un exemple petit però significatiu el trobaríem en l’intel·ligent balanceig entre llengües, fent possible per part de l’espectador l’enteniment de la llengua orca i la humana sense preponderar la una sobre l’altra. En Jones aposta per la dualitat i se’n surt amb nota a l’hora de presentar un escenari complex, amb interessants girs argumentals i molta foscor. Ni els bons estan tan definits, ni els dolents tan acotats. No trobarem grans perdedors ni identificarem guanyadors inapel·lables entre els figurants d’aquesta fantasia desbordant. Són temps de guerra, però de guerra desesperada per la supervivència. En aquest context, molts són manipulats i altres s’enganyen en la seva tessitura. Les preferències d’uns i altres resten poc clares i els moviments resulten, al capdavall, ambigus. En comparació a la celebrada Avatar (2009), per exemple, trobo que Warcraft guanya en nombroses i divertides connotacions, mentre gaudim, en gran mesura també, aquest escenari esglaiador i les seqüencies d’una lluita aferrissada, amén d’aquesta història d’amor interracial que es cou a mig foc i turbulentes relacions interpersonals d’orgull, honor i traïció entre els orcs i entre els humans, alçats ara els uns contra els altres en guerra sense quarter.

No, senyors. A diferència dels meus companys de batalla jo no tenia absolutament cap expectativa amb la pel·lícula que ens tocava veure. És ben conegut que l’expectativa és eina de doble tallant, necessària per entomar algunes actuacions però perillosa davant segons quins resultats. Sense expectativa, anava jo al cine desarmat, arrossegant els peus capcot. La pel·lícula, però, em va deixar al·lucinat, clavat a la butaca per un visual impressionant, actuacions encomiables i una acció que no es resigna a les pautes clàssiques i aposta per sortides valentes, impredectibles, amb grans dosis de violència explícita, tensió sostinguda i un xic d’horror, fins i tot, propiciat, sobretot, per en Gul’dan, el terrorífic bruixot orc i les seves mortals habilitats. Warcraft proporciona un espectacle eixordador mentre transforma actors humans en monstruosos orcs i transmuta arquetips de gènere en personatges amb ànima, d’una certa dualitat, fent avançar la trama cap a les seqüeles que seguiran, si el comú genèric de la recaptació en cartellera no dictamina el contrari. Així, doncs, aneu al cine canalla! Que m’he quedat amb ganes de més Warcraft!

No Comments

Post a Comment