web analytics
Title Image

We Are Your Friends

5

Sempre recordaré el dia en que el meu millor amic a l’escola va decidir què volia ser de gran: dentista. Collons, nano… Dentista!!? Parlem d’un noi excel·lent, amb una intel·ligència desperta, una capacitat pel treball notable i una sensibilitat innata. Un lluitador, un pensador i un romàntic, un artista que, pocs dies abans, havia quedat “il·luminat” per la facilitat amb la que un odontòleg es guanya la vida: havia anat a que li miressin una càries.

Consti que no tinc absolutament res contra els dentistes, ans al contrari: miserables els desafortunats que no tenen dents aptes per mossegar, i beneits els metges que prenen cura d’ells. Passa que admirava aquell amic meu, i considerava que, per molt rentable que fos, algú com ell havia de tenir aspiracions fort més elevades que mirar boques. Avui dia, dentista de professió, el meu amic és un home casat i amb fills i m’agrada pensar que és extremadament feliç fent el que fa per guanyar-se la vida. Tot i així, em pregunto on hagués arribat en el camp de l’art, la ciència o les humanitats d’haver-se proposat una fita vital menys prosaica que la de ser odontòleg, no per vocació, sinó pel més pur, simple i genuí pragmatisme.

Si l’altre dia parlàvem d’emprenedors que busquen la riquesa amb una decisió palesa, ara toca parlar de joves romàntics, convençuts del que volen fer per guanyar-se la vida i passar-s’ho d’allò més bé. Anem una miqueta més avall en l’escala temporal (entorn els vint-i-cinc), però ens mantenim encara lluny de la post-adolescència primerenca, que ja vaig tenir-ne prou amb Project Almanac. Aquí trobaríem referents com els que entre els vuitantes i els norantes convertiren en Tom Cruise en ídol indiscutible de la cultura pop, amb el paper que interpretava a pel·lícules com Risky Business (1983), Cocktail (1988) o Jerry Maguire (1996): jove guapo i talentós busca èxit professional fent el que més li agrada, lluitant contra vent i marea, i despuntant en el seu camp d’excel·lència.

En realitat hi ha infinitat de propostes que capitalitzen el romanticisme i l’afany juvenil per trenar sengles històries de tenacitat i superació personal. També aquestes són epopeies molt del gust de l’usuari habitual de les (noves) sales de cinema: són obres amb un objectiu identificable, una lluita encisadora, descobriment, romanç, drama i diversió. Cares maques i joves amb un parell de collons, vocació, aptituds, actitud i ganes de decidir sobre el seu futur. Són termes que mouen el món tal i com el coneixem avui dia, no tant per la manca de canalla com per l’aparent falta d’autèntics emprenedors destacant entre tant de jove ociós.

We Are Your Friends podria haver estat considerada una proposta realment seriosa en aquest escenari si no hagués donat tant de pes específic a la festa. Els esclats eroticofestius de música electrònica i joves físicament perfectes passant-s’ho bé actuen en detriment de la perspectiva eminentment dramàtica i un parell de sortides formals realment aconseguides (el viatge d’àcid a la galeria d’art, la festa a la piscina). Personalment, no tenia absolutament cap intenció de mirar-me aquesta pel·lícula fins que, a través de Facebook, em va arribar un fragment, el de la festa a la piscina, amb una lleugera retirada formal a The Rules of Attraction i una espaterrant Emily Ratajkowski, millor coneguda com “la tòrrida brunette que ensenyava el mamellam al videoclip d’en Robin Thicke i Pharrell Williams, Blurred Lines”. Des de llavors, com si d’una qüestió de màxima urgència es tractés, no he parat fins trobar la pel·lícula integra, tant per la narrativa utilitzada a la seqüència en qüestió com per la nena d’impressionants atributs que la protagonitzava.

Prou bé per aquest cantó, els actors principals, tant la noia com l’iconoclàstic Zac Efron, prou convincents en els seus respectius papers, i aquests engrescadors però breus esclats visuals, sumen a penes prou interès com per ometre la manca de substància i la predictibilitat de la trama en el seu conjunt. Tot discorre com per rails, seguint premisses preestablertes: la del jove aprenent i el professor cremat i passat de voltes, la figura del pare a l’ús, la noia maca, la separació social, la conquesta difícil, els amics repudiats, l’alegre consum de drogues, i les seves nefastes conseqüències a mitjà i llarg termini. I que no estaria pas malament, no creieu. Encara gràcies quan els joves de produccions com aquesta parlen el mateix idioma que els joves d’aquí i de tota la vida. Això, si no haguessin deixat de banda les diferents propostes plantejades (els amics que donen títol a l’entrega i s’esborren progressiva i inexorablement, la deriva del filantrop cornut) i tot es passés així, com amb urgència, per no restar minuts a la història d’amor, el reeiximent del jove emprenedor i el festival de música pretesament innovadora, completament comercial, que es marquen ja més cap al final. Encara sort si no m’he avorrit com un invident davant un mim.

No Comments

Post a Comment