web analytics
 

We Go On

5

De vegades, una pel·lícula de pressupost molt minso i sense ser res de l’altre món posseeix una riquesa temàtica que la salva de la crema. Va passar amb la creació immediatament anterior d’en Jesse Holland i l’Andy Mitton, amb YellowBrickRoad, una aterridora exploració found-footage de la creació infantil d’en L. Frank Baum, The Wizard of Oz, transformada en aventura iniciàtica i psiquedèlica en direcció al costat fosc del folklore americà. We Go On, també coescrita i codirigida per aquests dos dissidents del cinema fantàstic lo-fi ianqui, prescindeix de la irritant estètica que va popularitzar The Blair Witch Project i el component psiquedèlic per abraçar un tractament visual més convencional. Així, aquests dos componen un llibret en sintonia amb el cinema d’ensurts sobrenaturals contemporani però deslliurat dels trucs fàcils i apostant per una capitomba narrativa agafada amb pinces que acaba per resultar per les puntes dels cabells.

Gairebé una comèdia involuntària pel que fa als personatges, lo increïble dels incidents i lo exagerat d’unes interpretacions que voregen la sobreactuació, We Go On recull en hora i vint els tòpics del cinema de fantasmes actual, la vident hispana, els ectoplasmes captats per la càmera , els esperits venjatius, mentres, alhora, els va capgirant un a un (o com a mínim ho intenta). El protagonista, en Clark Freeman, menys expressiu que un ninot de plastilina i amb els ulls tan junts com els taujans de Deliverance, personifica el nano que després de viure una experiència propera a la mort fica un surrealista anunci al diari: pagarà 30.000 $ al primer que aconsegueixi provar davant els seus ulls l’existència de vida després de la mort. Ajudat per la seva mare (!), en Miles, que així es diu el noi, emplena una habitació amb les cartes i paquets rebuts en resposta a la sol·licitud. Tot plegat, fill i mare van revisant les més “creïbles” i rebutjant els fakes. Mentre ho fan en Miler descobreix que la seva infància idíl·lica podria haver estat més traumàtica del que sempre havia cregut…

La pel·lícula entreté entre una mica i força i tot i que mai no aconsegueix espantar, o tot aquest contingut dramàtic que em sembla innecessari i gens justificat. Mai no ens identifiquem amb en Miles, un paio capritxós, maniàtic i una miqueta babau, que dubto que estigués gaire bé del cap fins i tot abans de la seva experiència sobrenatural. Tota la premissa, com podeu suposar, s’agafa amb agulles i no té la mésmínima plausibilitat exigible, tot i que a això ja estem prou acostumats darrerament. Malgrat tot, We Go On anima a pensar i a rumiar, no pas sobre el més enllà, sinó sobrela mateixa naturalesa d’aquesta interpel·lació constant que marca la vida i la mort de la majoria dels occidentals. Sense arribar a la profunditat d’un Bergman (ni de bon tros), l’ambició temàtica d’en Jesse i l’Andy addueix una dimensió addicional al que es podria haver quedat en llauna de terror barat. Així i tot, We Go On, malgrat dos o tres girs inesperats, no sobresurt d’aquesta mateixa rosada escena d’horror fantasmal ianqui de la qual intenta destacar amb totes les seves forces. A més la immoderació amb el drama apropa tot el producte més del que seria desitjable al terreny del telefilm de sobretaula, visualment impersonal i, al capdavall, tristament convencional.

No Comments

Post a Comment